Les esfereïdores morts que colpejaren Menorca entre finals del segle XIX i principis del XX

Joan d’Olivar i d’Olives, de la distingida casa de Lluriach, tenia aleshores dinou anys, nascut el 8 de maig de 1890. Era el vuitè fill dels barons, en una família que arribà a procrear-ne onze, per bé que alguns no traspassaren la infància. Feien la casa pairal al carrer de Santa Clara, com avui en dia, i remuntaven la genealogia ennoblida fins a la persona de Miquel Leonard de Cardona i Rentería, Marot i Zuguera. Aquest alt senyor, natural de Benasc, a la Ribagorça d’Aragó, fill de maonès, havia servit al rei d’Espanya en el segle XVII com a tinent general de la costa i regne de Granada. Rebé carta de noblesa per reial despatx de 24 de gener de 1681. Li atorgaren el títol de primer baró de Lluriach, per com aquestes terres agrícoles de la tramuntana des Mercadal eren part de l’heretat menorquina de la família.

El capvespre del 27 de setembre de 1909, amb la tardor ja ben arrencada i amb una mar batent i acrescuda, el jove fill del vuitè baró de Lluriach marxà a la vorera amb idea de fer-hi una estona de pesca amb canya.

Era dilluns. L’acompanyava un criat de la casa. De llinatge, nomia Benejam. L’estat remogut de les aigües era propici per a les oblades i el peix esquiu. La ratlla rocallosa de la costa mostrava pinzellades frenètiques d’escuma trencada, brava i agressiva. El mar, contínuament, aixecava arronsades que batien la penya isarda i bruna. S’hi havia format un espectacle marítim espantós com només el mar batent és capaç de crear. L’indret elegit fou la pesquera de na Busquets: un punt litoral de la possessió de la Torre del Ram, que també pertanyia a la gran heretat de la família.

De seguida, el perill es feu evident per la constant trencadissa del mar. Les ones vivíssimes batien les roques una vegada i una altra. El temporal, en estavellar-se contra la costa, desplegava una estela formidable, talment com a cortines d’aigua feroç que barrinaven els cocons de les roques. Llepaven fins ben endins d’en terra sense fre, amunt com un ventall de mar desfet, i endins, ben endins de la costa. La tragèdia hi planava en l’aire. Alguna sensació de perill s’hi veia venir. La remor era sorda i espantosa, enmig d’una escena que inspirava temences.

No hi hagué remei: succeí el que pareixia ineluctable de primer moment. «Nos dicen —hagué dolorosament d’informar un cronista d’«El Bien Público»— que en la tarde ayer D. Juan de Olivar y Olives salió de aquella ciudad [de Ciutadella] para ir a pescar, en compañía de un criado. Ya en la orilla del mar […], tuvo la mala suerte de que un golpe de mar le arrastrase al agua, pudiendo no obstante agarrarse a una peña, donde pudo sostenerse. Viendo el doméstico el peligro que corría su amo, se dirigió presuroso al semáforo para conseguir una cuerda con la cual intentaría salvarle. Al regresar, observó con gran dolor que el joven Sr. de Olivar se había desprendido de la peña, no se sabe si por el propio cansancio o por efecto de algún rudo golpe del oleaje, no pudiendo hallarle por ningún sitio, a pesar de haberle buscado con gran empeño. Nada se ha podido hasta la hora presente saber del infortunado joven, y se supone haya perecido ahogado, siendo conducido el cadáver por la corriente quizá hacia [no se sabe] dónde» [28-9-1909, 10928].

La versió oficial feu circular per Ciutadella que el criat, impotent per dar-li l’auxili que precisava, anà a corrents al semàfor que s’aixecava en aquells paratges del cap de Bajolí des de 1890, ara també com a estació meteorològica. Un indret, val a recordar-ho, que presentava un camí d’accés que travessava una propietat de la baronia, segons un disseny planificat per qui llavors era enginyer de camins de la província, Bernat Calvet, de Mallorca.

Hi anava per aconseguir ajuda urgent; i, si fos a mà, pensava que molt millor seria trobar-hi una corda forta i llarga per llençar-la a l’accidentat. La intenció hauria estat d’assegurar-lo a terra mentre s’organitzava alguna força de rescat més ben armada que el pogués deixar finalment estalvi. Ara: hagués trobat o no braços per a l’operació, amb cordes o sense, allò punyent fou que, en tornar al lloc, hi constatà la desaparició del jove. Si més no, a la vista ja no s’hi va trobar l’accidentat.

Les misses de dol se succeïren en el curs dels dies posteriors. Teles negres, resos d’aflicció i olors enlaire a cera de difunts. El domicili de Santa Clara vessava llàgrimes amargues de la baronessa vídua i de la seva copiosa nissaga de fills, nores, gendres i qualque nét.

La confirmació dels pitjors auguris picaren a la porta el matí del 4 d’octubre. Havien transcorregut set dies de desesperança i de tribulació. A les 10 del matí d’aquell dia, a dues milles de la costa nord, just davant de la bocana del port de Sanitja, un pescador hi veié un cos humà que divagava sobre l’aigua, colpejat, mig nu i amb l’anatomia més tost estovada. L’albirament el feu el forneller Josep Sans Salvà, patró de la barca «Onofre», a qui acompanyaven dos fills. Tots tres havien fet la troballa mortuòria en mar. Estupefactes, sentiren la gelor que sempre inspira contemplar la mort quan ha guanyat i, a canvi d’una vida, retorna un cadàver inert.

«Verificadas las diligencias que el caso requería, fue traslado [el cadáver] a la villa de Fornells y desde allí a Mercadal, dando los vecinos de ambos pueblos evidentes pruebas de sus cristianos sentimientos, presenciando con religioso silencio el paso del fúnebre cortejo, y acompañando muchos con cirios hasta el cementerio de Mercadal, en donde fue depositado el cadáver del infortunado joven» [«El Noticiero Popular», 5-10-1909, 125].

De seguida, la família reclamà el cos, «a cuyos justísimos deseos ha accedido la autoridad competente, habiendo sido trasladado durante la noche del próximo pasado martes [día 5] al cementerio católico de esta ciudad [de Ciudadela], e inhumado en el panteón de los ilustres Barones de Lluriach. En medio del dolor inmenso que embarga el corazón de la señora madre y de los hermanos […], han experimentado […] un verdadero alivio al concederles el Señor el que puedan descansar los restos del llorado D. Juan junto a las cenizas de sus antepasados» [7-10-1909, 126]. Dia 11, a les 10 del matí, la Santa Església Catedral li donà una ‘lúgubre cerimònia’, com ho qualificà l’esquela mortuòria, en el text de la qual hi feren constar a plenitud la tirallonga dels seus patronímics i matronímics: «D. Juan de Olivar y de Olives, de Desvalls y de Magarola, R.I.P.A».

En aquells mateixos dies, una altra família ciutadellenca plorava una desgràcia no manco esfereïdora. La diferència, però, va raure en el tipus de gasetilla a què donà lloc. Havia de ser seca, anònima, sense dades, sense relat i sense llinatges enfilats. Heus aquí una altra manera horrible de morir, registrada en aquell començament de la tardor de 1909: «Ayer [día 6] falleció en esta ciudad [de Ciudadela] un niño de corta edad a consecuencia de las quemaduras que se produjo el día anterior [el 5, el mateix dia que el cadàver d’en Joanet d’Olivar entrava a la ciutat], al caerse en un barreño que contenía gran cantidad de arrope en el momento de su ebullición» [El Noticiero Popular, 7-10-1909, 126].

Hi ha, no cal dir-ho, moltes formes tràgiques de morir; però també de veure’s relatades a l’opinió pública. El món, ja se sap, és i serà desigual, descompensat i irregular fins a la ratlla mateix de la tomba. Uns moren ofegats en mar; altres, cremats en arrop; aquells fan el traspàs amb abundància de cròniques i de llargs obituaris, i aquests passen avall acomiadats amb una gasetilla simple —si algú li regala dues línies! El que passa després dins la tomba per a uns o per a uns altres, és ja la pura i horripilant descomposició universal, assegurada i igual —fins i tot igualitària— dels difunts.

Brasers assassins a tort i a dret

Que jo sàpiga, el fred, a l’illa de Menorca, no ha matat mai cap persona, entès el cas en un sentit estricte de perdre la vida atacat per baixes temperatures o per congelació extrema. Ara, el que sí ha passat —i en unes proporcions tristíssimes— és veure morir gent per altes temperatures, absolutament abrusadores i letals. Mirau quina paradoxa: no morir per congelació, sinó per cremació abans que les funeràries modernes inventessin el procediment de les pires. En referesc, per tant, al fenomen de desaparèixer d’aquest món cremats pel literal foc de l’infern. A Menorca, en passades èpoques, algunes persones morien terriblement assassinades a ganivetades d’un foc afamegat, víctimes de les flames atiades a tot drap, fins deixar la víctima carbonitzada de cap a peus.

L’esfereïdor fenomen de què parl, en realitat, pertany a la Menorca del segle XIX. Ni en el XX i en el que portam de XXI, no s’hi ha registrat res semblant, o gairebé mai. Sols la crònica automobilística, en l’actualitat, és causa de morts accidentals horroroses, mirades com a estèrils i evitables, d’aquella mena que no haurien de succeir de cap manera.

En aquells anys del Vuit-cents, les cròniques dels hiverns de gebra, neu o tramuntanades desfetes van plenes del desastre sinistre de persones —sobretot dones— que, arraulides a la vora d’un foc viu —generalment, un braser—, morien de la forma més horripilant que hom pugui imaginar: talment com atxes humanes, calades de foc des dels cabells a les ungles inferiors.

Escolteu la següent informació redactada per «El Constitucional» de Maó, corresponent a un succés del matí del 2 de febrer de 1872: «Esta mañana, a eso de las 11 de la misma, ha ocurrido en la calle de Gracia una sensible desgracia. Una pobre anciana que se calentaba junto a un brasero, ha muerto horriblemente abrasada, por habérsele prendido fuego sus vestidos. Hallándose sola en aquellos momentos, pues acababa de ausentarse una hermana que con ella vivía, sólo ante el espeso humo y acre olor que se sentía, han debido los vecinos más próximos el tener conocimiento del triste drama que tenía lugar. Con un arrojo y abnegación dignos de toda alabanza se han precipitado varios de ellos al interior de la habitación, y después de varios esfuerzos para penetrar a través del espeso humo y desafiando la asfixia, se ha conseguido trasladar a otra habitación el cuerpo de la infeliz. Pero era ya tarde; su alma había volado a otra región, y su cuerpo yacía inerme y carbonizado. El segundo teniente de alcalde D. Miguel Seguí, que en aquel momento acababa de tomar posesión de su cargo en el municipio, ha sido el primero que se ha encontrado en el lugar de la catástrofe y dictado las primeras disposiciones, viéndose en breve reunidas allí las primeras autoridades, como el Sr. Subgobernador, Sr. Juez de Primera Instancia, Sr. Alcalde Primero y otras muchas personas. Lamentamos tan sensible desgracia —que, en conclusió, feu el diari—, y desearíamos ver extinguida la perniciosa costumbre de emplear braseros bajos, que tantas desgracias han causado y vienen causando» [2-2-1872].
L’any 1887, però, resultaria ser molt més espantós encara. El dia de Reis moria a la capital menorquina un fillet de dos anys i mig, com a conseqüència d’unes cremades produïdes quan la indefensa criatura caigué en un braser des de les faldes de l’àvia. Deu dies més tard, se’n produí una altra, de víctima. Fou durant la vigília del sisè centenari de la conquesta catalana de Menorca, festa de Sant Antoni Abat. A una descurada anciana se li calaren foc els faldons quan mirava d’encalentir-se l’ossa esbalaïda suvora d’un braser. A resultes de les nafres en carn oberta, la bona senyora morí dia 19.

Setmanes més tard, per devers el dia 10 de febrer, es desfermà un fortunal en mar, acompanyat de tempesta de trons, llamps, pluja i fred intens. Les temperatures, aleshores, s’havien encongit fins situar-se en extrems gairebé insofribles, verament infreqüents a la climatologia illenca. Fou així que al matí de dia 12 una altra velleta, domiciliada en el carrer de Cifuentes de Maó, fou devorada de cos sencer per les flames. Tota ella acabà convertida en una gala humana vivent —i patint!

També en aquest cas, els faldons se li prengueren com un paper de fumar, asseguda a la vora d’un d’aquests artefactes sinistres de caliu. «El Bien Público», a l’edició del 14, hagué de publicar aquest comentari periodístic: «Los auxilios de la ciencia fueron impotentes para librar de la muerte a la anciana que el sábado último tuvo la desgracia de que se le incendiasen las enaguas y que ayer [diumenge 13] fue conducida al cementerio».

Ho podeu deduir vosaltres mateixos. A Menorca, no és pas que el fred hagi matat per fred —o sigui, per congelació—, sinó que ho era per mor de les altíssimes, de les devoradores i roents temperatures a què es posaven els maleïts brasers dels pobres quan maldaven de combatre les traïdories de l’hivern.