Dues dones que ballen, homenatge degut a Benet i Jornet al Teatre des Born

Dues dones que ballen és un text de 2010 que es va estrenar al Teatre Lliure de Gràcia i que fou protagonitzat per Anna Lizarán i Alicia Pérez, sota direcció de Xavier Albertí. Un text que té tota la xispa del teatre de Benet i Jornet però també tota la humanitat i veritat que sabia imprimir als seus personatges. Uns personatges tridimensionals i amb profunditat psicològica que recreen sobre l’escena situacions i problemàtiques socials del nostre entorn, com ho és la solitud de la vellesa i la indiferència de la societat vers el patiment dels seus iguals. Tot això, empès per l’individualisme, l’interès particular, el brogit de la vida quotidiana i l’oblit dels més dèbils. Dues dones que ballen parla de tot això i més, i ho fa amb humor, amb ironia, fins i tot sarcasme, fins arribar a la tendresa. És un text dinàmic, punxegut i ple de capes que possibiliten i requereixen una exploració, per part d’actrius i direcció, veritablement complex. Calen dos grans intèrprets; i cal una creixent compenetració de vida que les condueixi a l’encaix de les seves ànimes per a emprendre, plegades, el viatge final.

Dissabte passat, Cercle Teatre portava a escena aquest text de la mà de Mari Genestar i amb Sita Muñoz i Laia Garcia en els papers de vella i dona madura, respectivament. L’espai escènic corria càrrec de Joan Gomila i la il.luminació a càrrec d’Acústic Menorca. Bona feina en ambdós casos. El repte no era senzill però l’estrena no va decebre el nombrós públic que va assistir al Teatre des Born per acompanyar la proposta. Sita Muñoz construeix un personatge que, dins la seva amargor, té un punt extravertit que fa avançar la història; ve a ser el motor dels esdeveniments. I ho fa de manera convincent. Laia Garcia encarna una dona que es manifesta més pels seus silencis que per les seves paraules i el llenguatge no verbal resulta fonamental per aixecar a ulls de l’espectador la seva tragèdia. Una tragèdia que, quan es recolza en la paraula, es fa més palesa que a les escenes que la precedeixen. Diria que la seva evolució va in crescendo al llarg de la representació. Un personatge molt més complex aquest a l’hora d’abordar-lo actoralment. Es perfila la complicitat entre ambdues actrius, una complicitat que, sens dubte, té espai per créixer i refermar-se. Només cal rodar l’espectacle perquè eclosioni i, de ben segur, creixerà en fermesa i matisos. La llavor és bona. I el text, una joia. M’agradarà poder observar aquesta evolució que l’ha de fer brillar encara més. El públic va reconèixer amb forts aplaudiments la feina feta i l’obra elegida. Enhorabona per la proposta, per la feina duta a terme i per la que hagi d’arribar amb aquest preciós text de l’enyorat Benet i Jornet.