Les xarxes socials de les últimes setmanes s’han fet ressò de les peripècies burocràtiques que ha viscut una pagesa d’un lloc de Ferreries en un intent d’ampliar una petita granja de truges de la finca, passant de 5 a 9 exemplars. La paperassa administrativa requerida per la conselleria de referència fou de tal magnitud —programa ambiental, formació del personal, pla de gestió de cadàvers, espai per a cada animal, numeració de les naus— que la promotora del projecte ha desistit, atabalada per la burocràcia.
Entre d’altres requisits havia de demostrar que la persona encarregada de cuidar les truges tenia la capacitació professional necessària (?); que les solls estiguessin degudament numerades i garantir que els animals disposarien d’espai suficient, sense patir estrès per viure amuntegats. Madona, és clar, ha decidit renunciar a l’ampliació abans d’enfrontar-se a un procés administratiu enutjós, lent i costós. Exactament tot el contrari del que havien fet sempre els nostres pagesos per maldar de fer les explotacions econòmicament rendibles.
L’episodi de la granja de truges només és un exemple de la omnipresència d’una administració asfixiant en les nostres vides, imposada pel poder polític i els buròcrates del sistema que des dels seus despatxos emmoquetats —secretàries i aire condicionat inclòs— prescriuen només que en la pràctica esdevenen coercitives o restrictives per a la iniciativa creadora.
Fins l’arribada del segle XX, el poder polític actuava sobre els territoris per a establir-hi aquelles condicions que fessin més fàcil i agradable la vida als ciutadans. Però a finals de segle, l’adveniment de l’anomenada biopolítica ha capgirat aquell noble propòsit. Els biopolítics actuen ara sobre les persones —no només sobre el territori— amb el propòsit d’homogeneïtzar les formes de comportar-se, implantar el pensament únic a través del globalisme i decidir per a nosaltres el que ens convé o no i el que és ètic i moral o no ho és. En definitiva, de transformar la vida humana en existència uniformitzada, anònima i eixorca.
La biopolítica significa la presència aclaparadora del poder sobre la població. El neologisme fou introduït en el món acadèmic pel filòsof Michel Foucault («El nacimiento de la medicina social», Río de Janeiro, 1974) i categoritzat com un instrument a través del qual l’Administració regula tots els aspectes de la vida humana. Ho esteim veient amb el reguitzell de lleis d’enginyeria social —memòria democràtica, eutanàsia, avortament, autodeterminació de gènere— que pretenen orientar les nostres consciències.
Acabam de viure un espectacle vergonyós, ridícul i indigne en una societat democràtica moderna, protagonitzat per un polític arrogant i menyspreador. Després de la pallassada de cinc dies del president més mentider i immoral de la recent història espanyola, Pedro Sánchez maniobra ara per a sotmetre baix control i obediència governamental els jutges i els mitjans de comunicació que s'atreveixen a dissentir i a criticar la seva política trencadissa i d'enderrocament institucional.
Al capdavall, la biopolítica descriu les modernes formes de govern aplicades mitjançant un conjunt de sofisticades tecnologies i estratègies —densitat normativa—, amb l’objectiu de dirigir la vida de les persones en una determinada orientació. Implica reforçar el poder dels governants en perjudici del lliure albir, sabent que la persona, sense opcions per a decidir, deixa de ser ella mateixa per a adoptar el tipus de personalitat que li proporcionen les pautes culturals i es transforma en un ser —clonat— exactament igual a tothom (E. Fromm, «El miedo a la libertad»).
En el seu brillant assaig «Vigilar y Castigar», (Siglo veintiuno editores, 2002) Foucault recupera la idea d’El Panòptic que Jeremy Bentham va dissenyar en el segle XVIII per a assegurar l’ordre a l’interior de les presons angleses. L’objectiu del Panòptic, com a talaia de vigilància, és crear un sistema de control permanent —veure sense que vegin que veus— que asseguri el funcionament automàtic del poder mitjançant el disciplinament dels individus i, per extensió, de la mateixa societat. Crear ‘cuerpos dóciles’, diu Foucault.
Però el panoptisme no s’exerceix en els nostres dies a través d’una torre de vigilància en el pati central de la presó o instal·lada a la plaça major dels pobles i ciutats, sinó mitjançant la intel·ligència artificial de sofisticats algoritmes que rastregen els nostres dispositius mòbils, les recerques a l’ordinador, els drons de seguiment visual i amb les càmeres de vigilància dissimulades per tot arreu: hospitals, centres comercials, aeroports, oficines, autopistes, edificis públics o, simplement, amagades en el més innocent fanal de llum de qualsevol carrer. Ningú no s’escapa a la fèrria vigilància a què esteim sotmesos. Tots som sospitosos. Ha nascut «el sujeto sujetado», foucaultià.
¿És possible sortir de la societat disciplinada? El professor José Luis Tejada, («Biopolítica, control y dominació», Revista Teoria y Debate, 52), opina que una opció democràtica avançada exigiria que els controls sobre la ciutadania es redueixin a l’estrictament indispensable perquè la societat continuï funcionant sense els ferris sistemes de dominació. Uns mecanismes que ens fan percebre la presència asfixiant de la biopolítica com una intromissió del poder sobre la vida i la consciència dels ciutadans en clau cada dia més negativa i alienadora.
Compte, perquè la menuda granja de truges de Ferreries només és un exemple.
