És molt freqüent veure crítiques a l’excés d’individualisme del nostre temps. És cert que a la nostra societat moltes persones acaben caient en la buidor del consumisme, la frivolitat dels selfies a les xarxes socials o el narcisisme desmesurat que oblida que els individus formen part d’una comunitat. Però, l’essència d’una societat bona i de la democràcia és el respecte a l’individu: una persona, un vot.
De fet, estic convençut que la possibilitat de ser individus és una gran conquesta de la humanitat. En el passat, les persones estaven molt més sotmeses a les ordres del clan, la tribu, la família, l’església, el rei o la pàtria. La possibilitat de decidir per un mateix és quelcom bastant recent en termes d’història humana.
Fa pocs dies el filòsof i escriptor Juan Antonio Rivera presentà a l’Ateneu de Maó el seu llibre «Moral y civilización. Una historia» en el qual argumenta que no s’ha de confondre l’individualisme amb l’egoisme, ja que es pot ser individualista i altruista a la vegada.
Crec que el millor argument a favor de la meva tesi és que les dues grans ideologies totalitàries i criminals del segle passat, el nazisme i el comunisme, defenien aferrissadament que l’individu ha d’estar sotmès de l’Estat. Per contra, l’humanisme i el liberalisme afirmen que la societat s’ha de construir sempre a partir de la riquesa, varietat i particularitat de les persones i la llibertat individual.
Com molt bé va dir Cervantes, en boca del seu cavaller errant, la llibertat és un dels més apreciats béns que els cels els hi van donar als homes.
