Segur que el què això llegeix, coneix els motius pels quals els pagesos de bona part dels països de la Unió Europea (UE) es manifesten en protesta: la gran diferència entre el que cobra el pagès per produir un producte alimentari i el que paga el consumidor a l’hora de comprar-lo, i la importació a la UE, a baix preu, de part d’aquests productes de països que no paguen aranzels, o ben poca cosa, en els que els costos de producció són inferiors als de la UE en no haver d’assumir costos de seguretat social, exigències mediambientals, etc.
En la dècada dels anys seixanta del segle passat, qui això escriu era responsable, a nivell de Catalunya i Balears, de les activitats del Servei d’Extensió Agrària (SEA) i de la capacitació agrària reglada en Escoles de Capacitació, època en què es varen crear les Agències del SEA de Maó i de Ciutadella, citades per ordre cronològic, i l’Escola de Capacitació Agrària a la Granja de Maó. Era objectiu del Ministeri d’Agricultura treure la gana al poble espanyol, accions bàsicament dirigides a formar els pagesos en el coneixement de la correcció de les mancances de la terra de cultiu, bàsicament en nitrogen, fòsfor, potassa i pH, en la introducció de noves varietats de plantes més productives i resistents a plagues i malures, i als tractaments més adequats contra aquestes, així com a la introducció de noves races d’animals de producció, concretament a Menorca en bestiar boví i porcí, així com la introducció de la inseminació artificial en el boví amb l’objectiu de millora de l’espècie, munyiment mecànic, alimentació més racional, (...), temes aquests en els que va ser molt important l’actuació dels veterinaris de l’illa. Eren moments en què s’iniciava la mecanització del camp que substituïa mà d’obra que l’abandonava. Recordo que a la província de Lleida, capdavantera de la producció de fruita dolça a Espanya, una vegada justificava jo a un productor que per poder amortitzar un tractor de 45 CV necessitava fer-lo treballar 2.000 hores en cinc anys; i ell em va contestar que, si no el comprava, el seu fill abandonaria el camp... Poc èxit, per no dir cap, va tenir l’intent de convèncer els pagesos de la utilització en comú de maquinària agrícola per fer possible la seva amortització, culpa això de l’excés d’individualisme que hem tingut sempre els espanyols; en canvi, sí va tenir èxit el convenciment que per poder apropar els productes al consumidor era necessari organitzar-se en cooperatives, tema aquest que a Menorca va motivar la creació de Coinga (any 1966). L’informe que jo enviava cada mes al Ministeri, repetia sempre el mateix sobre els problemes més importants: l’abandonament del camp per part dels joves i l’excessiva diferència de preu entre el que pagava el consumidor i el que cobrava el pagès que el produïa; d’això fa més de 50 anys.
Els poders polítics no legislen, ni ho poden fer, subvencionar part dels costos directes de producció d’un producte d’origen agrari amb la finalitat d’intentar igualar aquests costos en les molt diverses regions dels Estats membres de la UE; per tant, no cal esperar que el govern espanyol, del color polític que sigui, ho faci, i tampoc cal esperar res de la Comunitat Autònoma ni del Consell Insular ja que no en tenen competència. Més bé al contrari, el poder polític de torn, justificant-se en la necessitat d’intentar controlar el canvi climàtic, posen cada vegada més interès en limitar la utilització de elements que són necessaris a Menorca per a la producció agrària, i en general a Espanya, com és la fertilització de la terra i la lluita contra les plagues i malures. És clar que al Consell i a la Comissió de la UE els hi preocupa més el programa europeu de defensa que no pas la situació dels pagesos, i cada govern es defensa com pot davant del seu propi sector. Per altra banda, cal tenir en compte que el vertader poder en temes econòmics importants no el té la classe política que dirigeix cada Estat, sinó el poder econòmic que el sustenta; cada vegada són més els nuclis d'interès econòmic que s'organitzen per a influir en la vida política, bé sigui a través de grups de comunicació social, cada vegada més variats i agressius, bé sigui a través del finançament a determinats partits polítics i candidats, i és prou conegut que les grans corporacions mundials i les transnacionals sempre han tractat de sotmetre els governs dels Estats mitjançant el poder del diner, i d'aquesta manera tenir control sobre els recursos estratègics dels països econòmicament poc desenvolupats, principalment d'Àfrica, Amèrica Llatina i del Mitjà Orient. Com s’explica que països de l’Àfrica central estiguin en constants guerres caïnites utilitzant armes d’última generació? Qui els hi dona les armes i a canvi de què? Qui se n’aprofita dels seus recursos naturals?
