Açò ho va escriure Àngel Ruiz i Pablo a «Per fer gana», un llibret d’articles escrits en el català «pla» de Menorca l’any 1895.
Ho he rememorat pel fet de que avui tinc interès en manifestar la raó de la meva irrupció a l’escriptura en català normatiu, que va començar a «Es Diari» l’any 2015 -n’havien passat 120-, que atenent a la meva proverbial inconsciència, vaig acceptar el repte d’omplir un tros de pàgina amb periodicitat quinzenal. He dit «inconsciència», atès que els primers escrits em van fer passar un fum i els feia passar per la revisió de l’amic Antoni Guasch Bosch qui, amb paciència Jobiana (de Job), m’anava corregint els articles. A poc a poc, vaig anar fent progressos i, fins avui, que no és que em surtin gaire millor, però li he perdut el respecte -i la por d’aprenent- al compromís amb la llengua catalana i el compromís amb «Es Diari».
Els motius d’escriure poden ser molt variats, des dels aspectes econòmics -no és el meu cas- fins l’afany de transmetre coneixements, sensacions o opinions, passant per les ganes de ser reconegut o vilipendiat pels lectors, satisfent un «ego» impropi dels meus mèrits. Però ara us explicaré una història per tal de que sabeu una anècdota que em va marcar.
El dia que jo feia 70 anys, vaig anar a l’institut Ramis i Ramis a entregar la bandera de la «tuna estudiantil» creada l’any 1961. Sortint de l’acte, havíem quedat per fer un dinarot a bordo de la barca d’en Carlos Senyalet, navegant fins on ens semblés bé. Els elements comestibles i «bevestibles» eren considerables, tant en quantitat com en qualitat, i, hala, petit!, cap a la mar immensa de fora port. Açò era el projecte inicial, però -no era la primera vegada que passava- un dels dos motor de la barca va fer figa i, per mor de la seguretat, vam optar per fondejar just a la part amagada que hi ha entre el canal i l’illa Plana, on vam esgotar els elements sòlids i líquids del dinar. Més per motiu de la part líquida que de la sòlida, les converses van anar prenent força i un servidor, pel que sembla, anava prenent avantatge i deixava poc espai als altres «navegants». La cosa era, més que una conversa, un soliloqui.
I aquí va passar que un de la penya, que havia aportat una considerable quantitat de suc, de la seva collita, en Carlos Anglès, va deixar anar la frase que ha quedat gravada a la meva memòria: «aquest homo no calla ni davall s’aigo». I vaig entendre que era millor callar que rallar i, per compensar, seria bo provar d’escriure.
Honor i respecte pel record dels dos citats Carlos, en Senyalet i n’Anglès.
