Encara som a temps perquè una proposta econòmica resolgui l’encaix polític de Catalunya a l’Estat? Permeti’m unes poques constatacions breus. Primer: els analistes (vegi’s el darrer Document de Fedea) que neguen la possibilitat d’acollir la diversitat que la situació política requereix, no poden ser útils per ajudar a trobar una solució; de fet, la complexitat dels arguments en contra que fan servir, sol ser la coartada perquè res no canviï o s’abundi en una recentralització, que de fet agreuja el problema més que no el resol. No hi perdem temps.
Segon: tota racionalitat en la cerca d’un nou encaix exigeix coherència. Per exemple, si el problema és gastar bé, això requereix responsabilitat fiscal del gastador; per tant, no es pot dir que les Comunitats Autònomes són irresponsables si no se’ls atorguen conseqüentment, unes bones dosis d’autonomia tributària. I si aquest és el cas, després no totes les diferències resultants de l’exercici d’aquella autonomia es poden igualar, anivellar, amb transferències centrals, ja que això eliminaria aquella responsabilitat exigible. En altres paraules, eliminar el cent per cent de les diferències en capacitat fiscal –per allò de la igualtat de tots els espanyols– va contra el mateix principi descentralitzador, que està basat en la diversitat de preferències i en l’autonomia fiscal. Per a mantenir una certa proporció entre ingressos obtinguts i despesa disponible, sembla lògic així un principi d’ordinalitat, avui absent al nostre sistema de finançament.
Tercer: si es reconeix l’autonomia tant en despesa com en ingressos, l’administració central no ha de poder recaptar-ho tot per a transferir recursos segons estimi que són les necessitats de les comunitats subordinades, com ara passa. Cal compartir les fonts dels ingressos i la caixa de la recaptació. Altrament, es desconcentren les despeses, sí, però no es descentralitzen veritablement els recursos.
Quart: si la solidaritat és sempre «entre persones», aleshores aquesta l’hem de buscar a les aportacions procedents dels impostos directes. És a dir, des de la progressivitat que tots decidim al Congrés de Diputats en els impostos personals, tant en les tarifes com en les escales. Les recaptacions a l’impost sobre renda i patrimoni haurien de ser les bases de tota transferència entre Comunitats que es volen solidàries. I si s’arriba a parlar de redistribució «entre territoris», ha de ser perquè les Comunitats participin de la sobirania fiscal sobre els impostos esmentats. La cessió de la progressivitat a la tributació directa l’hauríem de trobar en la diferència entre el pes de la renda relativa de la Comunitat i el pes de la recaptació per aquells impostos, en positiu per les més riques. I això, ja des de la part central o l’autonòmica compartida, hauria d’indicar els límits de la redistribució.
Cinquè: el sistema que embolcalla el conjunt d’aquest procés ha de ser transparent perquè sigui pedagògic. Afegir fons i subfons per allò d’assolir el resultat que a l’Estat interessa en cada circumstància, no ajuda gens.
Sisè: per afrontar la situació, cal valentia. Sembla que el govern espanyol actual la pot tenir, forçat per les noves majories parlamentàries. Cal acabar, així, amb la clàusula de l’statu quo, allò de que ningú pot perdre recursos amb un canvi de sistema de finançament, ni en termes absoluts ni relatius, cosa que provoca un augment de recursos sense aturall. També cal reconduir en tot el que es pugui el concert basc i navarrès envers pautes assimilables a les esmentades, ja que en el seu funcionament actual contravenen totes les lògiques anteriors (solidaritat, transparència, valors compartits).
Setè: no s’hauria de forçar davant de realitats diferents a adoptar una mateixa solució. Espanya buida, Espanya densa; urbana o rural; envellida... el que cal sobretot és una Espanya que, des de preferències diverses, mantingui uns valors polítics compatibles i una voluntat d’acceptar el repte, el risc i la responsabilitat de governar un estat que es vol descentralitzat.
Vuitè: són un sensesentit els esquemes ‘col·legiats’ en la tributació. Per exemple, afavorir un marge de recàrrecs territorials més alts per l’IVA , com demana un recent document de Fedea) per repartir després la recaptació resultant entre totes les Comunitats. ¿Algú creu que Madrid o Balears farà ús aquest marge o recàrrec, fent mal als seus sectors turístics, per repartir allò que s’obtingui a parts iguals entre els territoris? És un exemple d’una proposta incoherent, ja fortament contestada a la Comissió de Reforma del 2017, i que mai va arribar a ser una recomanació efectiva. Tampoc té sentit, com assenyala el document esmentat, afavorir l’articulació d’un nou fons per beneficiar algunes CCAA, o re-ponderar la població ‘ajustada’ en favor de l’Espanya buidada. Una martingala més… Com ho és obviar hores d’ara el problema de l’endeutament que els retards en la revisió del sistema ha generat a les comunitats.
En tot cas, reitero: si parlem de resoldre un problema polític a través d’un nou encaix fiscal, la coherència en l’argumentació econòmica és primordial. Qui no cregui en la necessitat d’acomodar la diversitat política no pot treballar des de l’economia per trobar una sol.lució. Tot tant antic com reconèixer que no es pot dir missa i alhora tocar la campana.
(Article publicat al diari «Ara» el passat 19 de febrer)
