Segons l’OMS, l’any 2030 els problemes de salut mental seran la primera causa de discapacitat. Diverses enquestes, la situen entre les primeres malalties cròniques que pateix la població mundial, i que afecten greument la qualitat de vida de les persones.
Actualment, ocupa la tercera posició de la discapacitat, i aquesta progressió -els suïcidis són la primera causa de mort al nostre país- genera manca de respostes i un greu impacte a nivell personal, social i econòmic. Una persona se suïcida cada quatre dies a les Balears, i quasi la meitat dels joves del nostre país d’entre 15 i 29 anys considera que ha tingut dificultats de salut mental.
Vivim inconscients davant aquestes xifres, fins que ens les recorden en el Dia Mundial, o bé fins que ens afecta.
Els problemes vista
Les persones usuàries i les seves famílies declaren molts problemes en el sistema d’assistència sanitària. Els més comuns són les llistes d’espera elevada, la manca de professionals, una atenció de baixa qualitat, i les diferències d’atenció i suport que atribueixen a certs especialistes sanitaris i/o professionals d’entitats. Troben que les decisions que es prenen són majoritàriament jeràrquiques.
Des del punt de vista quotidià, la pandèmia ens ha propiciat un horitzó confós i complex. Ha evidenciat els seus efectes, tot allò que duia implícit el confinament, l’enregistrament de morts i persones afectades, cadascuna de les fases de la desescalada, o el procés de les vacunes.
Però de la pandèmia n’hem estret també oportunitats. Per una banda, hem reconegut les dificultats de salut mental que històricament van ser ignorades en la societat. Fins que la Covid va arribar, a les complicacions de salut mental els hi posàvem un nom, i les medicàvem, però no ho reconeixíem com un problema general de la societat actual.
Crec amb fermesa que s’han incrementat els recursos durant els darrers anys, que s’han concretat estudis envers el suïcidi, que s’ha definit un model de gestió des del Govern Balear, que s’han dotat més recursos en prevenció, en formació i en promoció, i segurament ens cal d’una vegada poder millorar l’estructura de suport, que sigui més organitzada i més coordinada entre el conjunt de professionals, de les famílies i de les entitats que ofereixen suport a les persones més vulnerables.
Unes solucions que moltes vegades s’allunyen de les mans de la medicina i que són cada cop més a prop de l’entorn social i comunitari de la persona.
De l’etapa covid, qui no necessitava socialitzar-se de nou?
La perspectiva social
Aquesta perspectiva social ens trasllada també al món de les xarxes. Les plataformes formen part de la nostra vida i han esdevingut un espai on ens informem, ens coneixem i ens expressem. La major incidència es dona entre els 16 als 24 anys, i moltes vegades marquen el dia a dia dels joves, tot el que els hi succeeix, i els afecta a la salut mental i a les seves expectatives de vida.
Si generalitzem, a la majoria de persones no ens fa falta res que ens sigui vital per viure, i també és cert que la mateixa majoria cada vegada pateix més.
Sembla que ha arribat el moment de propiciar una mirada conjunta, més humana, capaç de revertir els valors socials. Tots i totes som agents de prevenció i de suport a la millora de la salut, i ho podem fer des de la feina, des de l’escola, des de les entitats esportives i de lleure, des de la cultura, des dels mitjans de comunicacions... Des de de tots els àmbits podem traçar un present i un futur confortable.
Quan aquesta societat que estem construint entre tots i totes treballi realment per fer un món millor, segurament remetrà el patiment emocional de totes les persones.
Tan senzill i tan quotidià, però cal que la societat abordi aquest desafiament.
