Comprenc que el lector estigui cansat de llegir i escoltar el debat que mantenim sobre el mateix tema. Fins i tot que es trobi lleugerament confús per la força que posen els uns i els altres per donar un sentit ben divers a un mateix mot, i tanmateix hauríem de fer un esforç per trobar el sentit genuí de les paraules i no intentar confondre. Perquè el debat no versa sobre una qüestió banal, sinó que ho fa sobre una matèria més aviat complexa respecte de la qual hi ha tanmateix un acord molt general sobre la seva definició des del punt de vista del Dret, tret que ens acostem a països on aquest brilla per la seva absència, on el poder s’exerceix amb cap respecte per la ciutadania i on els drets humans no han estat reconeguts en els termes que els han acceptat les nacions civilitzades.
El lector ja haurà endevinat que el mot de què estic parlant sobre el qual mostrem una gran discrepància és el de «terrorisme», concepte en el qual hauríem d’estar versats els espanyols que l’hem patit en les nostres carns durant molts anys amb atacs indiscriminats i cruents contra la ciutadania i els seus drets més elementals a mans de bandes criminals com han estat ETA, Grapo i GAL, per esmentar les principals d’arrel espanyola, però que també hem sofert atacs d’Al-Qaeda o, si més no, de grups que, en nom de la jihad, van crear terror en atemptats com el de Madrid l’any 2004 o el de Barcelona el 2017.
En abordar aquest tema, Xavier Melero acut a l’obra de Michael Burleigh sobre el terrorisme, «Sangre y rabia» (Taurus, 2008), a la qual l’autor fa un esforç per definir aquest fenomen d’abast mundial que, de fet, s’ha donat a tots els territoris al llarg de la història, un fenomen que ve marcat per la violència però no de qualsevol tipus, sinó d’una violència que ell descriu com «la acción moralmente sórdida y criminal de aquellos sujetos para los que la destrucción que se ceba en cualquier víctima inocente constituye una compensación fugaz de un agravio real o imaginario, o bien de quejas más abstractas que son las causantes de su rabia y su histerismo. Mientras, sus víctimas solo tienen en común que un perdedor radical y resentido aspire a destruirlos o mutilarlos con tal de avanzar hacia un mundo cuya existencia prácticamente nadie desea».
Descripció llarga però molt clara que exclou episodis que, si bé poden ser violents, no tenen la càrrega i la intenció que reclama el terrorisme. En efecte, aquestes darreres setmanes on tots debatem sobre què és i què no és terrorisme a causa del debat al Congrés sobre la llei d’amnistia, en un gran exercici pedagògic, Enric Juliana ens recordava moments que s’han donat al nostre país de gran violència i que mai ningú no va titllar de terrorisme. Esmentava els enfrontaments que es van donar durant els anys vuitanta a causa de la dolorosa reestructuració de la indústria estatal on els obrers van llençar bolles metàl·liques i coets a la Policia Antidisturbis amb imatges d’una gran duresa a les conques mineres d’Astúries, les drassanes de Ferrol, Cadis, Sagunt i Cartagena. També l’incendi que, l’any 1992, van provocar els treballadors de les drassanes militars de Bazán, que van incendiar una ala de l’Assemblea de la Regió de Múrcia amb seu a Cartagena que, amb un còctel molotov llançat per una finestra van calar foc a la sala de conferències del Parlament regional murcià amb una batalla campal que va produir la cremada de sis cotxes policials i 40 persones ferides entre policies i manifestants.
A pesar de la gravetat dels fets, considerats, sens dubte, de desordres públics greus, a ningú no se li va ocórrer parlar de terrorisme, a diferència del que succeí amb l’atemptat d’Hipercor a Barcelona l’any 1987, amb 21 morts i 45 ferits, o l’atemptat d’ETA a la caserna de la Guàrdia civil de Saragossa, també l’any 1987, amb un resultat d’11 morts i 88 ferits, o en el cas de l’assassinat d’Ernest Lluch i de tants altres ciutadans a mans d’ETA.
Molt més recentment, tots tenim present les grans manifestacions violentes dels «armilles grogues» de França que, sobretot l’any 2018, cada dissabte portaven la violència pels carrers de París on, segons les dades ofertes per la policia francesa, 2.100 persones van resultar ferides, 22 manifestants van perdre un ull, 5 han quedat sense una mà i 210 van sofrir ferides greus al cap. I si acudim al que està passant aquestes darreres setmanes a França amb les manifestacions dels pagesos, també ens haurem de referir a actes vandàlics, talls de carreteres i d’autopistes, boicots a camions i destrosses de tota mena. I no hem de sortir d’Espanya per veure com aquests darrers dies els pagesos han bloquejat carreteres provocant disturbis greus. Tampoc ningú no s’ha atrevit a titllar de terrorisme aquests actes de protesta perquè no reuneixen les característiques de la definició que he transcrit en cursiva de Michael Burleigh.
Això no obstant, l’ocupació de l’aeroport del Prat (no de les pistes, com van fer els obrers d’IBERIA el 26 de juliol de 2006, que obligà a suspendre 544 vols) és vist pel jutge García Castellón com a terrorisme, i també per la junta de fiscals del Tribunal Suprem, que entén per una majoria que s’aprecien indicis de terrorisme en l’ocupació d’aquelles terminals l’any 2019 i afirmen que el Tribunal Suprem ha d’investigar Puigdemont com a presumpte terrorista. I tot després de quatre anys de silenci, durant els quals el mateix jutge no havia considerat aquests fets sota el prisma d’un atac terrorista fins que s’ha discutit una llei d’amnistia que, en els termes que va entrar al Congrés, deixava sense amnistiar els actes que poguessin rebre aquesta consideració.
Que sapiguem, aquell dia, la manifestació no va ocupar les pistes, encara que va dur a terme disturbis amb certa violència. I Puigdemont no hi era present, ja que feia dos anys que residia a Bèlgica. Tot i així, el jutge García Castellón i la majoria de fiscals del Suprem veuen terrorisme en aquella acció, com també n’hi veu Feijóo, per al qual «el que és evident és que el que va passar a Catalunya és pur terror i és pur feixisme, perquè la gent no podia sortir al carrer, perquè la gent no podia agafar el seu tren, no podia agafar el seu avió, no podia agafar el cotxe, perquè la gent tenia por i no sortia de casa seva».
És obvi que el jutge esmentat, els fiscals del Tribunal Suprem i el senyor Feijóo no viuen al món on jo visc, ni tampoc on vivim milers de persones que distingim clarament el «pur terror» de Hamás quan ataca Israel i mata 1.200 persones en un dia, també el de l’Estat israelià quan ataca indiscriminadament Gaza i provoca més de 26.000 morts, o el d’ETA a Hipercord de Barcelona; i el distingim de les «alteracions de l’ordre públic» que van provocar els membres de Tsunami Democràtic. Com tampoc viuen al mateix món que els jutges i fiscals esmentats el catedràtic de Dret penal de la Universitat Autònoma de Madrid, Manuel Cancio, quan (extrec la citació de Xavier Melero) afirma que «hechos como los que se agrupan en la causa Tsunami pueden ser calificados de terrorismo en Moscú, en Estambul o en Teherán. Nunca lo serían ni en Berlín, ni en París ni en Berna. Y en derecho, tampoco en Madrid».
Tot sembla que hagi sortit de mare i costarà molt redreçar aquesta distorsió que, al meu entendre, es mou en un món del tot hiperbòlic que malmet el sentit de les paraules, esbrella les costures de la llei i, el que és encara pitjor, també les del sentit comú.
