En un editorial publicat fa un parell de setmanes, titulat «Unes investigacions pertinents», «La Vanguardia» destacava la gravetat de les informacions revelades en el coneixement de l’operació Catalunya i indicava que, una vegada coneguts els documents esmentats, era obligada una resposta judicial, per la senzilla raó que, en un sistema democràtic amb bona salut, aquest tipus d'irregularitats han de ser analitzades, perseguides i, arribat el cas, castigades.
Davant aquesta informació, el portaveu del PP, Miguel Tellado, va comparèixer a la Cope per donar explicacions sobre els documents de la guerra bruta contra l'independentisme, on es destacava que el president Mariano Rajoy estava al corrent de tot, i afirmà que eren una «cortina de fum del Govern», alhora que qualificava «La Vanguardia» i «ElDiario.es» d’«entramat mediàtic del PSOE».
A ningú hauria d'estranyar que, amb arguments tan pobres i atacs tan simples, els socialistes hagin respost afirmant que estem davant el Watergate del PP. També llavors, davant les notícies que apareixien sobretot a «The Washington Post», però també a «The New York Times», Richard Nixon es va defensar estúpidament acusant-los de ser «diaris de biaix liberal» que intentaven danyar la credibilitat de la nació vessant «acusacions salvatges».
Sé —i també el lector ho sap— que el PP de Feijóo no sembla tenir res a veure amb les activitats de la policia patriòtica del Ministeri de l'Interior de l'època de Mariano Rajoy. Es pot entendre, per tant, que intenti evitar que aquest tema es converteixi en el centre d'atenció i que la polèmica pugui esquitxar-lo en un futur, però seria un error adherir-se al discurs del seu nou portaveu al Congrés, ja que l'operació Catalunya va ser denunciada al seu dia per la premsa catalana, quan l'amnistia era una cosa en la qual ningú encara havia pensat.
A més, és fals el que diu Tellado quan afirma que ara els socialistes utilitzen uns fets «de no se sap quan es van produir i sobre els quals no hi ha absolutament res de nou», ja que sí que hi ha novetats: com a mínim, des que la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb el vistiplau del Fiscal General de l'Estat, va decidir obrir diligències per esclarir l'intent d'investigació iniciat pel Ministeri de l'Interior contra l'aleshores fiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol. Les proves que aquests dies estan aportant el treball conjunt dels diaris esmentats sobre l'operació Catalunya mereixerien, crec, una resposta més seriosa i elaborada per part del PP.
No he dubtat per un moment que l'operació Catalunya ha estat una de les grans vergonyes de la nostra democràcia, perquè demostra la incapacitat del govern de Mariano Rajoy d'imposar la Constitució davant els independentistes i també la voluntat d'usar males arts per frenar-los, arrossegant pel camí institucions i persones que, més d’un cop, no tenien res a veure amb la intemperància sobiranista.
Basta llegir per damunt les investigacions, plenes de documents autèntics, publicades últimament sobre aquesta operació per creure que les proves que han aportat els diaris ben mereixerien una resposta més elaborada per part del PP, ja que com raonava en un article editorial La Vanguardia, aquí no es tracta de tapar els presumptes delictes comesos per empresaris catalans o disculpar les actuacions dels dirigents independentistes que van vulnerar les lleis per intentar aconseguir la independència. Es tracta de demanar responsabilitats a qui va crear una trama, amb el suport del govern, per inventar proves falses o per investigar molts ciutadans sense autorització judicial. I això per la simple raó que no es pot estar d'acord amb l'estratègia del tot val per salvar la unitat d'Espanya.
I la realitat, que sol ser tossuda, molt probablement indicarà al PP que, més que enfrontar-se a una cortina de fum, es pot trobar amb un incendi descontrolat, segons com avancin les investigacions.
És cert que Mariano Rajoy, la incompetència del qual només és superada per la seva actitud fanfarrona davant els fets que se li imputen, ha intentat sortir al pas d’aquestes acusacions afirmant que els que intentin imputar-lo «ho tenen difícil (lo tienen crudo)». Potser tingui raó sabent que compta amb suports més que notables en el que Ernesto Ekaizer, molt gràficament, ha qualificat de «sindicat mediàtic-judicial», que s'ha posat en marxa ràpidament després que la vicepresidenta del Govern, Teresa Ribera, hagi dit en veu alta el que molts pensem i hem proclamat per escrit més d'una vegada, afirmant, no sense defensar abans el respecte que ens mereix la separació de poders, que «això no impedeix veure que hi ha algunes persones que ostenten aquesta responsabilitat del poder judicial que tenen certa tirada a pronunciar-se sempre en una mateixa direcció i en un moment particularment oportú davant el que d’altra banda solen ser els pronunciaments d'altres companys dins de l'exercici d'aquest poder judicial», referint-se, sense nomenar-lo, al jutge García Castellón.
Aquestes declaracions han provocat una revolta de les associacions conservadores de la magistratura i també del PP, és a dir dels mateixos que, per cert, van guardar silenci quan, durant la campanya de les eleccions municipals i autonòmiques del 28 de maig de 2023, van escoltar José María Aznar atacant el Tribunal Constitucional i la seva majoria progressista, o han callat també quan, amb motiu de les dues sentències dictades per aquest tribunal que han anul·lat la condemna d'inhabilitació a l'exdiputat d’Unides Podem Alberto Rodríguez i la que empara Arnaldo Otegi, coordinador general d'EH-Bildu, han merescut una dura crítica de Feijóo.
Encara més, el líder del PP ha iniciat una guerra sense treva contra el Constitucional, restant legitimació a les seves decisions, ara que el seu partit no compta amb una majoria afí en aquest tribunal de garanties. I ha dit que les sentències del Constitucional són «inaudites», provoquen una «inseguretat» jurídica dels ciutadans «i, per descomptat, inseguretat del meu partit polític». I per reblar la crítica, el vicesecretari de relacions institucionals del seu partit, González Pons, va dir el passat dimarts que el Tribunal Constitucional i el seu president, Conde Pumpido «són el càncer d’Espanya», declaracions que superen de molt la crítica que va fer Teresa Ribera.
I acabaré l’article d’avui referint-me novament a l'operació Catalunya, perquè són pocs els dubtes que podem tenir sobre el coneixement que tenia Mariano Rajoy dels excessos de la dita «policia patriòtica», després que sabem que era informat puntualment amb sobres sense remitent que duia a mà a la Moncloa un funcionari d'Interior, on s’indicaven les persones que, arbitràriament, eren investigades i acusades injustament. Entre elles, l'exalcalde Xavier Trias, al qual van acusar falsament de tenir un compte a Suïssa.
No dubto, per tant, que la comissió d'investigació que es constituirà al Congrés farà llum sobre la qüestió, ja que a ella haurà d'acudir Mariano Rajoy i no podrà mentir perquè li ho prohibeix la llei. Però el més important, des del punt de vista de la justícia penal, no s’ha de dirimir al Congrés, sinó davant els jutjats, a pesar que s'hi oposaran amb ungles i dents Vox, el PP i el «sindicat mediàtic-judicial» de què parlava Ekaizer.
