Hom te la impressió que, malgrat la qualitat de les arquitectures custodiades pel seu doble recinte petri, cap de les diferents administracions públiques responsables del que un dia fora el Gran Lazareto Marítimo Español hagi estat a l’alçada del valor històric i artístic d’aquest important monument. La catalogació com bé d’interès cultural (BIC) d’aquesta fortalesa sanitària oberta a inicis del segle XIX, i que encara conserva bona part de les seves fàbriques originals, la confirma com un conjunt patrimonial d’extraordinari valor. L’enorme potencial històric i artístic que atresora el Llatzeret de Menorca ens demana, per tant, una decidida i acurada rehabilitació del conjunt.
Com és de pública coneixença, si bé la construcció de instal·lacions portuàries per la reclusió de passatgers i mercaderies provinents de vaixells d’afectats pels brots epidèmics fou una constant al llarg de cinc segles, també són escassos els testimonis d’aquelles estructures que han sobreviscut fins el present. L’abandonament i demolició dels antics llatzerets, que fou la conseqüència dels descobriments científics aplicats a la medicina, dels avanços de la navegació a motor, dels creixements urbans lligats al litoral o de les desfetes produïdes per la segona gran guerra, donà pas a la desaparició d’un gran nombre d’aquelles presons sanitàries disperses per diferents ciutats i ports europeus, tant illencs com continentals. Però les circumstàncies han fet que el Llatzeret que la monarquia de Ferran VII va inaugurar en 1817 avui esdevingui un conjunt doblement excepcional. I això és així car, des dels inicials recintes renaixentistes de la llacuna de Venècia fins els darrers llatzerets del període decimonònics aixecats al Atlàntic o al Canal de Suez, no es té notícia en tot el continent europeu d’una fortalesa sanitària de major mida i acceptable estat de conservació com el llatzeret que banyen les aigües del Port de Maó.
Repassem una mica la història. Primer presó de soldats francesos rendits a la batalla de Bailén, després gran llatzeret marítim, més tard hospital d’infecciosos i colònia d’estiueig per infants, per finalment acollir al llarg de les darreres dècades les vacances dels funcionaris pertanyents al Ministerio de la Sanidad. Ja en aquest segle fou transferit per l’administració central al Govern balear, tot encomanant la gestió del Llatzeret de Maó al nostre Consell insular. En una arriscada iniciativa, el destí d’un monumental equipament aixecat al servei del tràfic intercontinental passà a les mans del govern d’una població de menys de cent mil persones. Amb quins mitjans afrontar la responsabilitat patrimonial?
Davant el repte, la primera reacció del govern de l’illa va semblar encertada. Així crec valorar la creació d’una comissió de representants d’entitats lligades al sector públic, al món de la cultura i de l’ensenyament per assolir estratègies de consens adreçades a la salvaguarda i posada en valor d’aquests immobles. La Comissió, que comptava amb la participació del Col·legi d’Arquitectes, aviat va proposar una triple línia d’actuacions. La primera, encarregar un estudi de viabilitat les conclusions del qual aconsellaren l’adaptació de les instal·lacions a usos diversos: cultural, docent i d’allotjament temporal dins una incerta oferta hotelera de luxe, feliçment descartada per altre directament lligada a l’activitat docent.
A CONTINUACIÓ, la Comissió apostà per la contractació, per la via del concurs públic, d’un Pla Director d’Arquitectura. Encapçalat per l’arquitecte Ferran Vizoso, l’equip redactor analitzà l’estat de les estructures, tot oferint un document de criteris generals, calendari e instruccions particulars amb les quals desenvolupar les obres a realitzar. Unes actuacions de rehabilitació programades segons una agenda que prioritza la recuperació de les parts més afectades per l’abandonament, com és el cas del sector dels condemnats. Certament, si bé avui podem celebrar que els obrers hagin iniciat les feines de consolidació de certes estructures, l’actual ritme dels treballs és del tot insuficient, no sembla gaudir de la necessària continuïtat.
Per últim i en tercer lloc, la Comissió obrí el debat respecte dels mitjans econòmics i financers amb els quals assolir la totalitat de les obres de reforma i condicionament, una iniciativa de gran abast. Atès el desajust entre la magnitud de la tasca i la minvada capacitat inversora de la entitat insular, dins la Comissió es posà sobre la taula la necessitat de la creació d’un consorci. En definitiva, d’una entitat rectora o agrupament de diverses administracions públiques, des de la central fins a les autonòmiques, insulars i locals, en col·laboració amb empreses del sector privat, per conformar un conjunt solvent i amb capacitat suficient per gestionar el finançament i la bona conducció de les obres. Per desgràcia, a manca d’acord, la proposta fou rebutjada i la Comissió ajornà llurs funcions sine die.
Ha passat més d’una dècada de la data de cessió del Llatzeret al Consell insular de Menorca i hom té la impressió que la gestió realitzada ofereix pocs motius per la celebració. En molts aspectes, el treball realitzat no ha traspassat les barreres del paper. Es diria que, com succeeix en el cas del Pla Director de la veïna Fortalesa de La Mola, aprovat fa més d’un quart de segle, aquest document tan imprescindible com ho són les partitures musicals que organitzen el desenvolupament de qualsevol concert, s’omple de pols i de color groc, tancat amb clau dins qui sap quin calaix oficial. Qui fa el seguiment del projecte director que ha de guiar l’operació?
Mentre passen els anys, el Llatzeret ha estat notícia per la desconcertant cessió gratuïta a una iniciativa empresarial amb afany de lucre dins del món dels espectacles musicals, per qualque celebració particular que millor no recordar o per altres congressos mèdics de caire puntual com la ja tradicional convocatòria de l’Escola de Salut.
Així les coses, el recent canvi en el govern insular, que ha delegat la gestió del Llatzeret al Departament de Projectes Sostenibles de la Conselleria del Medi Ambient, Reserva de la Biosfera i Cooperació, no sembla anunciar un millor rumb respecte de les dues legislatures anteriors. El rescat integral del Llatzeret de Menorca necessita, al meu criteri, d’un organisme específicament dissenyat per gestionar tant complexa tasca. La plena recuperació del Llatzeret Marítim Espanyol que guarda Menorca, les pedres d’aquesta joia il·lustrada que sobreviuen a la desaparició dels grans conjunts sanitaris de Marsella, Gènova, Liorna o Trieste, demana una aposta més radical que avui no s’albira a l’horitzó. De seguir així, ben al contrari d’aquells governs que saben delegar responsabilitats quan arriba l’hora d’afrontar uns reptes que sobrepassen llurs capacitats de gestió, seguirem desaprofitant les nostres grans ocasions. Temo molt que tot apunti al fet que, com bona part del patrimoni militar de l’illa en estat de runa des de fa tres llargues dècades, el Gran Llatzeret continuarà sent per molts anys un dels tants assumptes pendents. Tant de bo seria que anés errat.
