Encara veig na Maite Salord dins un grup d’alumnes de l’Institut Josep Maria Quadrado. Era una al·lota estudiosa, molt correcta i amb l’alegria de la joventut, alegria que no ha perdut mai, tant si en la vida li venien ben donades com no. De manera que deu tenir un caràcter i una fermesa de molt de mèrit. Jo no sabia que aquella al·lota, d’entre una vintena llarga d’alumnes, esdevindria una escriptora. Tampoc ho vaig saber mai de n’Esperança Camps, que és un altre exemple d’escriptora destacada entre nosaltres. Jo explicava idiomes —castellà, català, francès, anglès— sota un punt de vista més pràctic que literari. Qui ho devia saber era en Joan López, que explicava literatura. I tanmateix, aquí la tenim, autora de mitja dotzena de llibres de narrativa entre els que destaquen obres tan completes com «El país de l’altra riba» —premi Proa 2021 i premi Joaquim Amat Piniella 2023—, «L’alè de les cendres», «La mort de l’ànima»—finalista del Sant Jordi 2006—, «Mar de boira», etc. Jo no sé si l’ànima mor, com afirma el títol d’una d’aquestes novel·les, poètica, intimista i autèntica (l’autenticitat és la base de les millors obres d’art). Sempre em té intrigat allò que diuen a les notícies, que a un accident desastrós hi ha hagut no sé quantes «víctimes mortals». Em té intrigat perquè això suposa que n’hi deu haver d’immortals. Però a les obres de na Maite l’ànima pot morir, tal com indica el seu títol, i jo crec que pot morir a causa de les injustícies, els enganys, les explotacions que ella també denuncia sovint, amb una traça envejable a l’hora de construir els personatges. Deu ser això que la fa una gran escriptora. Gràcies, Maite, per ajudar-me a presentar «La dama de Constantinoble».
Aquesta novel·la, que m’ha publicat La Campana, editorial del grup internacional Penguin Ramdom House, jo la vaig enviar a la pàgina web de l’editorial de manera gairebé anònima, tot just amb una breu referència biogràfica. Va passar un cert temps fins que em van contestar dient-me que havia superat molts de filtres i que només n’hi mancava un, el de l’editora Mireia Lite, i preguntant-me si encara la tenia lliure, si encara no l’havia publicada. Després em van demanar per què essent un escriptor conegut que havia guanyat molts de premis, etcètera, no l’havia confiada a un agent o un editor directament. Jo vaig dir que volia veure si la novel·la podia obrir-se camí per si sola, sense la col·laboració del meu currículum. Aquí puc recordar unes paraules que em va dir Maria Aurèlia Capmany quan jo tenia 23 anys. Em va dir: «En aquest país nostre sempre comences de zero, no és com els francesos, que sempre veneren les seves grans figures».
Però «La dama de Constantinoble» no comença ben bé de zero. Està en la línia d’altres novel·les meves d’aventures com «Fins al cel», «Flor de sal», «Moro de rei», «La dama de la mitja ametlla», «Aetara», «Mal camí i bon senyor», «Les bodes del diable», «El mal de la guerra» o «L’amor del capità Gavina». Ni tan sols el tema de l’assalt dels turcs a Ciutadella és nou en la meva producció, perquè ja l’havia tractat a «Moro de rei», que contava l’assalt dels turcs a Maó i Ciutadella i ho feia abans que Miquel Àngel Casasnovas i Florenci Sastre publiquessin el seu magnífic llibre titulat «De Menorca a Istanbul, el saqueig turc de Ciutadella, 1558» que em va donar la idea de fer la novel·la dels captius a Constantinoble després de l’assalt. També em vaig llegir i vaig subratllar el llibre de Josep M. Quintana, «Els herois de la nit», que està molt ben fet. I vaig consultar moltíssima bibliografia. He de recalcar, però, que els meus llibres són novel·les d’aventures, no són novel·les històriques, la història és el marc on transcorren les peripècies dels personatges, tot i que també forma part del fons de la novel·la. «La dama de Constantinoble» té tots els ingredients d’una novel·la d’aventures, la qual cosa la fa molt entretinguda. El lector sempre està amb l’ai al cor, sempre pensa «I ara, què passarà?...».
Hi ha escenaris molt variats, exòtics, fantasiosos –esclaus, harems, eunucs, amor, màgia–, hi ha protagonistes i antagonistes i hi ha un personatge femení que durant tota la novel·la cerca la llibertat. Aquesta és la fórmula: aventura i llibertat. L’anhel de llibertat és un dels grans temes de la literatura universal, i jo he volgut que això donés fons a la novel·la perquè no quedés en una mera novel·la d’aventures. A més, he volgut que el personatge central fos una dona, perquè si les dones dels segles passats no podien ni firmar les seves obres amb el seu nom, si les dones actuals encara reclamen una igualtat que els és deguda, podeu pensar quina desigualtat devien patir fa quatre-cents anys, no ja a Constantinoble, no ja essent esclaves a un harem, sinó simplement entre els seus conciutadans. Què vol dir això? Jo crec que vol dir «doble anhel de llibertat». I per rematar-ho la injustícia, que veureu retratada al final de l’obra, si teniu la paciència de llegir-la, sobre la que el llibre esmentat d’en Miquel Àngel Casasnovas i en Florenci Sastre em va fer obrir els ulls, malgrat que aquí no hi surt el seu personatge, en Joan Seguí, perquè es tracta d’una novel·la i els meus son personatges de ficció.
