Segur que no són temps per a la lírica, però tampoc ho haurien de ser per a la tragèdia. Separem les peces del drama de la investidura. De l’acord escrit entre Junts i el PSOE no hi ha res prou concret, més enllà de les declaracions de les parts -que, a més, són distants i contradictòries-, com per crear el clima que s’està muntant. Treta de context, qualsevol frase de part en aquell text es pot tergiversar, tot i que no hi ha acord perquè l’altra part la consideri ni la faci efectiva; ni està clar que, encara que volgués, el PSOE per si sol la pugui portar a terme. Certament, no fer-ho pot complicar la legislatura al govern, però, en política, qui dia passa, any empeny; i més davant l’alternativa de formar un govern amb el Partit Popular, que aquest ha estat incapaç de pactar. A partir d’aquí, tot són interpretacions més o menys malèvoles. «Ja es veurà» seria la posició més sensata. Cessió del cent per cent d’impostos, Junts «ho proposarà», es diu; i...? Cessió de tributs què vol dir: recaptació sense capacitat normativa? Una transferència més? A una agència consorciada? Quan? Junts diu: «si s’escau, es procedirà»... S’escau a qui? Com?
Pel que fa al tractament singular en el finançament, a tots els acords que està fent Sánchez hi ha singularitat (per exemple, amb Galícia), que no per singular vol dir que no sigui extensible a altres Comunitats, ni que esdevingui una bilateralitat exclusiva i excloent. Mirin, si no, què passa ja amb les condonacions del deute: per a totes les Comunitats; i, si no, temps al temps. Sincerament, quelcom més hi ha d’haver en la reacció de la dreta espanyola, que es diu constitucionalista tot i que se li poden fer treure els colors pels seus incompliments constitucionals reiterats a conveniència.
Sobre la llei d’amnistia. Text contundent, al meu entendre, que, signat per tots els partits menys PP, Vox i Unió navarresa, representa una ampla majoria política que vol fer tabula rasa sobre els fets d’impuls i finiquitament del procés independentista a Catalunya. Una amnistia que es dona sobre fets pels quals no es requereix penediment, però que vol obrir una nova etapa de convivència, convivència que va deixar deteriorar, primer, el socialisme de Guerra i, després, el supremacisme pepero, desviant aquest l’atenció de les seves misèries de corrupció. Quantes coses ens haguéssim tots plegats estalviat si Rajoy hagués acceptat el pacte fiscal que li demanava el moderat Artur Mas, que venia de la desafecció denunciada pel president Montilla, després que González i els seus aixequessin la camisa amb l’Estatut al bo de Maragall... Un pacte solidari, no el cupo, del qual els bascos es continuen beneficiant, predicant allò que no practiquen amb l’aquiescència dels partits espanyolistes que els temen. Un pacte fiscal català amb solidaritat recognoscible i principi d’ordinalitat, que comptava amb el suport dels empresaris catalans, de moltes institucions i escoles de negoci, del Cercle d’Economia... Però res. La supèrbia de la majoria absoluta té això: guanyar i humiliar. D’aquelles pols, aquests fangs.
Sánchez ara porta tots aquells errors a l’extrem de reconèixer-los; saldar-los, ja ho veurem. Des de l’endemà de les eleccions vaig apostar per noves eleccions. L’alternativa -un govern de PP i PSOE- em feia molta por; no m’agradava, coneixent tot allò que crec conèixer havent habitat la capital del regne durant molts anys de la meva vida. A hores d’ara, sembla que no ho he encertat. Contra aquella alternativa, des del moment zero i no després del fracàs de Feijóo i la rancúnia resultant, tenim relats que generen un odi més difícil de sanar que els estralls de les presons i l’exili. La literatura prevalent, de consum de part, que s’ha fet del lawfare ha enervat a tots els jutges. Comprensible, ja que no tots l’han practicada. Però, de fet, la llei no els desautoritza: el text declaratiu de Junts en parla, però és això, un redactat de part, per a consum intern, que l’altra part signant no subscriu. Abans de conèixer el text de la llei, ja la Guàrdia Civil, sense perdonar ni ser perdonada a Catalunya, es declara disposada a vessar la seva sang. I fins i tot els inspectors d’hisenda o els conductors de trens de Rodalies es fan sentir contrariats; accions més pròpies d’una defensa corporativa que no d’un sacrifici per recuperar la nació de nacions, de la qual bona part dels catalans, amb un millor encaix constitucional i estatutari, es podrien sentir part.
Tant de bo serveixi tot això que estem vivint ara per fer un salt endavant en la construcció d’una Espanya plural, menys casposa i més europea. Ara bé, si passada la investidura el PSOE s’enroca en no atendre cap de les propostes (el es proposarà), ni valorar les oportunitats (el si s’escau), potser acontentarà així la seva parròquia més reticent ara als canvis, però seria una nova aixecada de camisa a molts catalans que, amb exiliats i perseguits en ple exercici de drets polítics, podria sortir, de nou, molt molt cara.
