«Eina formada per una peça de metall plana amb tall i un mànec curt o llarg». Les grosses serveixen per tallar arbres i fer llenya, les de mida mitjana i petita, les trobem en l’utillatge dels oficis relacionats amb la fusteria com els araders. Tenim la d’escalabornar o la d’entaular que es manipula amb una sola mà.
Antigament s’emprava com arma de guerra. És cèlebre el tomahawk dels indígenes nord-americans, que dona nom a un míssil famós, arma exterminadora, temible i precisa, d’aquestes que n’hi ha tantes.
En períodes de pau els pobles amerindis enterraven les armes, desenterrar la destral volia dir iniciar o reprendre la guerra, dita que ha arribat als nostres dies.
Actualment les destrals de guerra no es sepulten mai. En temps de pau les fabriquen i les venen a caramull, el militarisme i la indústria del rearmament no s’aturen d’esmolar-les en la fosca. I així els va de bé, encara no han acabat una guerra i n’enceten una altra.
Sabedors de les desgràcies bèl·liques ens convindria estar en pau, considerar-la el bé més preuat i prendre consell dels adagis que pregonen amb sapiència contra la conflagració i el combat:
Tinguem pau i morirem vells. Cerca pau i fuig de guerra perquè talla més que serra. Posar-se en pau. Estar en pau. Més val un en pau, que dos en guerra. Fer les paus. Aquí pau i després glòria. Tindré la festa en pau. Deixeu-me en pau! Fins i tot la desitgem pietosament en anomenar una persona difunta: En pau descansi.
Amb els carrers vessant de sang, els governs que fabriquen armament vindran en so de pau i amb el propòsit de posar-ne. A bones hores! Massa tard, quan tocava van oblidar que és parlant que s’entenen... i sempre amb la destral de guerra profundament soterrada.
