Ahir, dins el súper, una persona em demanava «Idò, Maria, quan comencem a cantar?» «Gran pregunta! Ses ganes no hi falten...», li vaig fer jo. I és que, a més a més de la qüestió econòmica, que per a les persones que viuen d’això és cabdal, també hi ha la necessitat anímica de fer música dalt d’un escenari, d’entrar en contacte amb l’altre. La necessitat de fer allò que saps i vols fer per oferir-ho als demés. No es tracta només d’una qüestió mercantil. Es tracta també d’una forma de relacionar-te a través d’un llenguatge que cobra sentit quan s’estableix en el context que li és natural. Darrerament, quan he anat a veure algun concert o espectacle he notat que l’escenari desprenia una energia especial, molt més intensa que abans d’aquest malson, per les ganes acumulades de ser en viu sobre l’escena. I no és que sigui fàcil connectar amb la platea quan les màscares imposen una distància gestual desconeguda fins ara. És molt complicat percebre el feedback de la gent que t’escolta i et mira. Però, així i tot, resulta refrescant i pacificador poder tornar a l‘escenari.
Passa la gent
Fer música
24/02/21 0:49
También en Opinión
- Los okupas liberan los chalés de lujo de Coves Noves tras el aviso de Desokupa de que iba a echarlos
- La okupa del vídeo regresa al chalé de Coves Noves y monta un ‘show’ con las televisiones
- Más de 400 propietarios 'corrigen' sus anuncios de Airbnb en Menorca para mostrar la licencia
- La vivienda vacacional sin límite y la oferta ilegal dejan a Menorca sin alquiler residencial
- Torito, víctima de una agresión homófoba por parte de militares en pleno centro de Madrid