Va. Concentra en una paraula tot el que vas sentir el dia 1 d’octubre de fa dos anys. Tot el que vas sentir, el que van sentir les persones que et van envoltar i que van participar en l’experiència col·lectiva de caràcter cívic més important del segle XXI a Europa i que ens va marcar per sempre. No és el que fas? La paraula com a espai nuclear. Com a condensadora d’un tot que no es pot atrapar -com aigua dins el clot de les mans, com una embosta d’arena que acaba retornant a la platja amb les empremtes digitals- perquè sempre acaba escapant i tornant a la vorera de la mar, a l’arenal.
Solidaritat? Sí, va existir una solidaritat extrema, entre desconeguts que és la solidaritat autèntica perquè la solidaritat entre coneguts, entre persones que estimes se’n diu d’una altra manera, tal vegada amor, no ho sé però no és el mateix a allò que vas sentir aquell dia primer d’octubre de tot just fa dos anys.
Alegria? Sí, vas sentir alegria de formar part d’un col·lectiu que perseguia una fita noble i democràtica. Vas veure aquesta alegria en els ulls dels teus veïns, reflectida en la cara de desconegudes i desconeguts de totes les edats i de totes les capes socials. No, aquesta paraula no ho condensa tot. Perquè també vas veure alegria en els espanyolistes que van aplaudir les cruels càrregues policials que es van acarnissar en els pobles petits, en les dones, en els ancians. Vas veure alegria en els mateixos policies que després ho van celebrar. Vas veure alegria en els polítics populars, de Ciutadans i socialistes espanyols i catalans que posteriorment van estalonar el càstig final condensat en una xifra diabòlica: 155. Vas veure alegria en el Rei, que havia de ser neutral! No. Alegria no és la paraula perquè també hi vas veure por. I incomprensió.
La por i la incomprensió de veure com les forces policials, que pagues generosament amb els teus impostos i que tenen com a missió protegir-te i protegir els teus, t’atacaven amb un odi franquista que venia d’èpoques passades que pensaves que havies deixat al trast. Però por tampoc no és la paraula. Perquè tu i els més de dos milions de votants vau sentir por, però també en van sentir aquells que es van quedar a casa. Van tenir por de les urnes, van tenir por de votar, van tenir por dels resultats que es poguessin donar, van tenir por de la democràcia. No. Ha de ser una paraula que contingui el mínim comú denominador. La por va ser compartida. No val. La vam sentir els votants -encara que nosaltres la superéssim i convertíssim la por en un sentiment més elevat que no m’atreviré a equiparar amb la valentia- i la van sentir tots aquells temorencs del sistema imperfecte nascut a Grècia. Tal vegada l’escriptora anglesa Zadie Smith, filla d’una model jamaicana i d’un fotògraf britànic, va saber condensar l’estat d’ànim de les persones, dels ciutadans, que exerceixen un dret democràtic i que lluiten contra el poder empesos per una causa justa: «Ryan podia proclamar que el dret que ara exercia era molt millor que tot allò. Perquè exercia un dret tan poc corrent, a aquelles alçades de segle, que pràcticament era obsolet. El dret més fonamental de tots. El dret de ser el bo de la pel·lícula». Aquest és el sentiment, però l’autora de «Dents blanques» no ho condensa amb una paraula, ho fa de manera magistral mitjançant una frase completa. «El dret de ser el bo de la pel·lícula». Els votants del dia 1 d’octubre, que vam vèncer la por, vam ser solidaris, ens vam organitzar, vam sentir l’alegria de participar en la festa de la democràcia mentre bona part dels nostres conciutadans es tancaven dins ca seva i observaven sense immutar-se, sense posar el crit al cel -no és necessari recordar el pastor luterà alemany Martin Niemöller autor del mític poema «Vaig guardar silenci»- el martiri, ja sigui físic o psicològic o ambdós a la vegada, de més de dos milions de ciutadans que només pretenien exercir l’acte simbòlic més sagrat de la democràcia. Sí. Hi van intervenir guerrers, militars, policies, jutges, serveis secrets, polítics abjectes i, fins i tot, reis! Van haver de menester tot l’aparell de l’estat profund per fer front a la democràcia. I no se’n van sortir.
Ho vam aconseguir, germanes i germans. Ho veig reflectit en els vostres ulls. No necessitam cap marca que ens distingeixi i ens assenyali. Tenim orgull, mantenim la dignitat intacta, la nostra mirada que no cerca ni reparació ni venjança fa abaixar els ulls als botxins i als seus còmplices que van firmar amb la seva inacció un vergonyós pacte de silenci. Com un dels protagonistes de la novel·la ètnica «Dents blanques» nosaltres som els bons de la pel·lícula i, aquest dret que ens vam guanyar amb la suor que la por destil·la, no ens el prendran mai.
Però, insistesc, he de trobar una paraula que ho pugui condensar i que no tengui les limitacions de les mans que intenten atrapar i contenir l’aigua. Una paraula. No una frase. Només un mot.
Epifania. Epifania entesa a la manera de la novel·la «Stephen Hero» de James Joyce. Sí. Tots els participants actius -també els repressors- del dia 1 d’octubre vam viure una epifania que la Història s’ha encarregat d’enregistrar.
EPIFANIA. Paraula que deriva del grec i que significa en aquella llengua «manifestació». En el món cristià es refereix a l’entrada de Crist al món. En un sentit més general és una sobtada sensació de realització o comprensió de l’essència o del significat d’alguna cosa. A Menorca, a més dels diferents i respectats significats religiosos, es fa servir també com a sinònim de «multitud».
