Avui és sabut per la lingüística que les capacitats cognitives dels individus es modifiquen amb els canvis en les condicions socials i que el paper de l'activitat i del llenguatge són fonamentals per al desenvolupament dels fillets. D'aquí que perquè un infant pugui assolir un objectiu, parlar resulta tan important com actuar. El llenguatge adquireix tanta importància que, si hom no permetés parlar, els petits no podrien realitzar les tasques encomanades. Més encara, en qualsevol etapa de la vida la capacitat individual augmenta automàticament en tant que un mateix problema de coneixement es realitza en cooperació amb altres en tost d'envestir-lo de forma individual. I, com que tota experiència és una situació, convé que les situacions d'aprenentatge no es basin tant en l'exposició de conceptes i en la feina individual, com en una didàctica basada en l'acció: parlar i actuar, la qual cosa no es resol exactament en el «dit i fet», ja que si es volen fer bé, s'han de ben pensar les coses.
Sé per experiència que l'envit no és fàcil. Però faríem bé de practicar-ho en la nostra vida diària. Diàleg és interrupció del discurs d'un tot sol. El filòsof Xavier Antich («I a través de la interrupció hi passa la vida») diu que una equívoca concepció de la dita bona educació ens reclama no interrompre aquell qui parla. Equívoca perquè, com que es pensa que els altres, en primer lloc els infants, no tenen res a dir o que el que tenen a dir no interessa, han de callar i escoltar els que es creuen en possessió de la veritat absoluta. Aquests són els intèrprets, per allò que els interessa, dels codis sagrats, siguin religiosos o constitucionals.
