Conten que un estudi que es va fer fa uns anys sobre la persistència a la ment d'algunes creences populars, va demostrar que hi ha coses que queden més enquistades del que sembla. En moltes ocasions, no basta veure que la teoria és equivocada. Al cap d'un temps, perdem la memòria del raonament i ens tornem a refugiar en la creença primera.
Quan la gent obre un paquet d'arròs i hi detecta algunes larves, sol dir que l'arròs ha fet cucs. És una expressió construïda de manera curiosa perquè, per una part, és com si els cucs apareguessin per generació espontània i, en segon lloc -i encara més sorprenent- per iniciativa del propi arròs.
No és una qüestió tan fútil com pot semblar. Perquè es veu que aquesta casta de raonaments, malgrat la incoherència lògica que aparenten, els aplicam a moltes coses. Quan hem incorporat un relació causa-conseqüència en algun tema, costa de desfer.
2 L'estudi esmentat demostrava que tal funcionament operava també amb gent de formació universitària. Objectivament, l'arròs no pot fer cucs, però si la gent ho interioritza, la part raonada queda en segon pla i usam la drecera per a definir el problema. Al cap d'un temps d'acabar els estudis, fins i tot gent que ha fet carrera de ciències, aplica la lògica de l'arròs fa cucs.
Per exemple, està molt estesa la teoria que els metges han de receptar medicaments. Potser el dolor muscular que el pacient pateix en alguns parts del cos té més solució a partir de fer-hi circular la sang que no a partir de prendre calmants. Alguns necessiten més un llibre d'itineraris que els motivi a anar a caminar, que no un pot amb pastilles de colors. Però el metge rep més crítiques si recepta hàbits saludables que no si expèn dosis químiques.
Com que l'arròs fa cucs, quan hi ha accidents a la carretera, sempre hi ha veus que demanen més inversió en infraestructures viàries. Això pot tenir tota la lògica quan els accidents es concentren en algun punt (això que la Direcció General de Trànsit -DGT- anomena «punts negres»). Però quan els accidents passen a llocs diferents, a carreteres diferents, amb vehicles diferents, el més probable és que la causa s'hagi de buscar en les persones que condueixen.
La creativitat d'aquests funcionaments cognitius és rica, i a Menorca, per exemple, hi podem trobar subconjunts. Si l'accident és a una carretera secundària, una gran majoria acceptarà que la causa la trobam en qui manava el volant. Però si els accidents -cal insistir, dispersos al llarg del trajecte- succeeixen a la carretera general, llavors s'alcen les veus (potser no moltes, però inevitables) que demonitzen la via en si.
Qualcú dirà que això no té res a veure amb que l'arròs faci cucs, i que en tot cas deu ser que la política o el partidisme genera posicionaments tancats. Podria ser. Però en tot cas la lògica és la mateixa.
Quan es parteix d'una premissa així, la conseqüència també rodola. I d'aquesta manera surten les veus que recorden que a Eivissa s'hi van fer autopistes com a solució. Si agafem el Butlletí Oficial veurem que el desdoblament que va d'Eivissa a Sant Antoni, d'una llargada similar al tram Ferreries-Ciutadella, es va adjudicar per 260 milions d'euros. Una comissió actual del Parlament intenta veure durant quants decennis pagarem la factura final.
2 Si feim càlculs proporcionals veurem que, amb els 30 milions que disposam a Menorca per a la carretera general, podríem començar a desdoblar de Maó (posem, des de la rotonda d'entrar al polígon) i acabaríem els diners en arribar a la rotonda de la carretera de l'aeroport. Aquí s'acaba l'aventura, per motius estrictament econòmics.
Després ens podem fixar en els aspectes de seguretat. El darrer informe publicat per la DGT, de 2014, informa de 60 punts negres a les carreteres de Balears. 52 són a Mallorca i 8 a Eivissa. A Menorca -ja fa anys, i que duri- no n'hi ha cap. Per cert, 4 dels punts negres d'Eivissa es situen a la carretera desdoblada entre Eivissa i Sant Antoni, la pretesa solució.
D'aquí que molta gent aposti per invertir els 30 milions disponibles en fer algunes millores puntuals (com l'entrada cap a Torre-solí, com l'ampliació de vorals, com el cosit d'itineraris no motoritzats, etc).
Els cucs de l'arròs solen ser larves d'un escarabatet morrut, que ha aconseguit pondre ous en alguna fase prèvia a l'envasat del producte. La seva presència no és necessàriament dolenta, perquè indica que la presència de tòxics a l'aliment és baixa.
