El Divendres Sant, havent acabat els oficis, hi havia qui amb fustes, matraques, carraus o bastons feia renou, potser recordant el terratrèmol per la mort de Jesucrist. El Ritual deia: «Lo rumor dels Fasos significa aquell tumulto y estrèpit gran, amb que los jueus prengueren a Cristo en lo hort de Gethsemaní, i los cops, vituperis i escarnis cruels i ruidosos que sufrí lo Senyor en sa Passió». Llegim al nostre costumari que primerament els cops es mantenien dins del temple, per la qual cosa s'hi arribaven a disposar fustes on es poguessin donar cops, però més tard, defora del temple, els infants i joves s'apressaven a recórrer la ciutat fent un renouer i posant en perill portes de cases i comerços. Els excessos als quals s'arribava en degenerar aquesta tradició van fer recomanable la seva supressió.
Andreu Ferrer Ginart explica que durant tota la Setmana Santa els al·lots se passegen per vila amb un fas (una cabota de palma de fasser) en el coll, com qui du un fusell. Amb ell donen cops en terra fent un renou eixordador i dient que peguen als jueus. Diu que ho fan tota la setmana fins a toc de Glòria per tot arreu, llevat que Dijous i Divendres sants només piquen davant l'església («Etologia de Menorca»; Quaderns de folklore, 70). El metge George Cleghorn també en les seues «Observations on the epidemical diseases in Minorca from de year 1744 to 1749» també en parla i postil·la que «The Minds of the People are at that Time so inflamed by the Sermons of their Priests, that it is dangerous for the Jews to be seen abroad» (els enteniments d'aquesta gent en aquestes dates estan tan inflamades pels sermons dels seus rectors, que és perillós per als jueus fer-se veure).
Ai dels jueus, considerats assassins de Crist, raça de vibres, tot allò dolent els era atribuït! Guaitem dins el nostre imaginari popular: no tiris salives, que açò ho feien els jueus al Bonjesús, ens deien d'infants; el peix, el cranc o el pop jueus no són bons per posar-lo a la cassola, etc.
És ver que la religió pot donar sentit a les nostres vides (per eliminar el mal que fa la mort?). Però la gent amb les religions també pot tornar violenta. Quan? Quan rere una religió hi ha una demanda d'exclusivitat, de veritat absoluta, la idea que els altres estan equivocats. Així ho manifesta Carlos Fraenkel, autor d'«Enseñar Platón en Palestina», el qual recorda que una mentalitat oberta no està renyida amb el fet de tenir conviccions fortes. Si la gent debatés amb paraules, potser no ho faria amb armes.
És l'islam, (o el judaisme o el cristianisme, vam-ell-ara), una religió pacífica? No tenc prou coneixements per contestar-ho de forma taxativa (el Deuteronomi va ple de destruccions de l'Altre). No ho dubtem: hi ha gent, a l'engròs ho dic, que utilitza les religions amb finalitats violentes, i no només aquells "»pobres individus manipulats de barriades urbanes perifèriques que no tenen feina i han tastat la duresa de la vida en el capitalisme». Fins i tot, el nostre gran Ramon Llull, que propiciava el debat interreligiós, ho feia des del convenciment que els infidels abdicarien del seu error mitjançant el seu mètode o Art d'Atrobar Veritat. Supremacisme?
