Viure no és fer versos. Com-alre-no, per a la immensa majoria dels mortals xuclats per mil cabòries no ho és. Ho és per a Ponç Pons, que estima la Literatura de passional manera; per a qui escriure és respirar i comprendre, i la seua obra ho proclama. I tant de bo que ho fos per a molts. Perquè per mor de la literatura maduren éssers lliures i oberts. No ho pot explicar millor el poeta d'Alaior i així ho fa sentir en el seu darrer lliurament poètic: «Camp de Bard» (ed. Proa), poemari que afegeix un altre ben guanyat guardó als seus curulls prestatges, el premi Miquel Palol 2015. Hi esmenta R. Graves: un volum de poemes ha de formar una seqüència dels moments més intensos de l'autobiografia espiritual del poeta. És açò exactament el que el lector trobarà en aquest llibre. El Ponç més bo, el de sempre, el magnífic previsible illòman menorquí, enyorívol bonhomiós, defensor a ultrança de la llengua, la cultura o «la memòria exhausta» del nostre país, escriviurador i franciscà... Ací i allà, hi trobam una creativitat sorprenent, de sinceritat colpidora, amb certs tocs genials. Impressiona la «Carta de Nadal a mon pare», escrita en registre de molta proximitat i salant («...trobàvem es germans i era gust i érem molts...») i amb un final contundent: «...i no vull que te moris, mon pare, mai més»).
De rebot
'Camp de Bard', de Ponç Pons
14/01/16 0:00
También en Opinión
- Una tintorera de más de dos metros obliga a cerrar la playa del Arenal d'en Castell
- El hotel de Menorca que apuesta por reducir la jornada a sus trabajadores
- Las excursiones de los turistas del Imserso crecen un 70 por ciento: estas son las favoritas
- Piden cinco años a una joven por clavar dos cuchillos en la pierna a su novio en Ciutadella
- Michael Jackson da la gran sorpresa en el espectáculo ecuestre de la Fira del Cavall