Cap d'Any a la Cerdanya. Aquesta vegada hi hem pujat en tren. Vam jubilar el cotxe fa un temps i l'opció del ferrocarril és la més idònia per arribar a Puigcerdà. Hem agafat un rodalies des de l'estació d'Arc de Triomf. Tres hores de viatge damunt les vies i ja serem a la línia fronterera entre Espanya i França. Catalunya disposa d'aquestes distàncies humanes. En tres hores -o en dues, si hi vas en vehicle particular- pots passar de la vorera de la càlida Mediterrània als vessants nevats dels gèlids Pirineus.
Aquesta proximitat entre la muntanya i la mar només l'he viscuda a Granada. A cap altre lloc més. Un luxe geogràfic que fa de Barcelona una ciutat privilegiada a tots els nivells. El tren espanyol va ple. Molta gent ha pujat a l'Estació de Sants. Moltes aturades fins a la destinació final de Puigcerdà. Els noms de les estacions ferroviàries sempre són evocadors. N'he pogut retenir uns quants: Figaró, Vic, Torelló, Planoles, Urtx-Alp, La Molina, La Tor de Querol i Enveig. El paisatge va canviant a mesura que el tren avança cap al nord. La ciutat dormitori desapareix engolida i empassada per la boira de la Plana de Vic. També els ferruginosos polígons industrials. El món sencer es dilueix en entrar en contacte amb aquest fum humit. La sirena del tren dóna una sensació insòlita de navegació marítima. La temperatura a l'exterior també descendeix. Fa més fred a la vall i la llum es torna obliqua i carregada d'opacitat. L'espasa de gel ha foradat el tel del núvol de boira. De cop, s'apaguen els llums interiors dels vagons. La gent murmura. Hi ha queixes. Rodalies té una fama infernal a Catalunya. L'habitual viatger catastrofista apunta a un robatori de coure. Els llums es tornen a encendre i el tren reprèn la marxa. El viatger catastrofista calla. El sol brilla a mesura que el tren puja el gran rost. Les temperatures augmenten al ritme del rellotge digital del plafó lluminós del vagó. Després, s'estabilitzen els dígits vermells. A mesura que avancem cap a la vall tornen a davallar. Els pins roigs duen l'estigma de la destrucció amb la forma sedosa de bosses de processionària. Els espadats de granit no semblen enyorar la mar. Hem superat els mil metres d'altitud. Crida l'atenció l'estat d'abandó de qualcunes estacions. Per exemple, Urtx-Alp. S'assembla una terminal fantasma, però hi davalla gent. Només l'aparcament dóna vida a les casetes esfondrades cobertes de grafits i amb vegetació interior verdosa i parasitària. El tren continua fins a la cotna de França. Ja som a Puigcerdà. A l'andana ens esperen Miquel i Salla. Passarem les festes de Cap d'Any a ca seva. No hivernen en una vila qualsevol. Tenen un apartament a la Vila Sant Antoni. Vos sona aquest nom? Heu llegit Carlos Ruiz Zafón? En concret el seu llibre «El juego del ángel»? Al tercer acte, capítol setè, l'autor de «La Sombra del viento», escriu: «Más allá, Villa San Antonio se alzaba como un sombrío centinela envuelto en un halo de luz dorada que exhalaba de sus ventanales. Crucé el jardín (...). Ascendí las escaleras que conducían a la entrada principal. El vestíbulo era una sala de suelos embaldosados como un tablero de ajedrez que conducía a una escalinata en la que vi a una joven ataviada de enfermera que sostenía en la mano a un hombre tembloroso que parecía eternamente suspendido entre dos peldaños, como si toda su existencia hubiera quedado atrapada en un soplo».
Així, durant uns dies, dormirem en aquest casalot, A la novel·la, però, la torre senyorial modernista construïda pel besavi de Miquel, Joaquim Munné, a finals del segle XIX, és un sanatori. És una llicència poètica del novel·lista. Vila Sant Antoni, en honor de l'esposa de Joaquim, era la residència a Puigcerdà dels besavis de Miquel. Durant la Guerra Civil la casa va ser requisada per l'exèrcit republicà. Més endavant, va servir de refugi per a infants costejats per una associació humanitària nord-americana. Una vegada acabada la guerra fratricida, havia estat convertida en un post de vigilància duanera ja que els guàrdies civils apostats podien controlar la frontera des de les torres elevades que miraven cap al nord. L'àvia de Miquel va haver de batallar amb l'administració franquista per tal de recuperar la mansió senyorial construïda pel seu pare. Va tornar a servir de vivenda d'estiueig i hivernal familiar durant uns anys fins que va entrar en una certa decadència per culpa del seu manteniment colossal. La solució va arribar amb l'associació amb una coneguda constructora que, a canvi de part del terreny i d'alguns apartaments, va subdividir la propietat. Miquel em va heretar un. A la planta baixa i amb accés al jardí poblat d'immensos arbres centenaris. Ara, la torre senyorial, està rehabilitada i pintada d'un original color salmó. Els lectors de Ruiz Zafón rodegen la casa, guaiten per entre els barrots de la tanca i continuen el recorregut de la novel·la que també inclou l'estació de Puigcerdà, l'hotel del Llac, el passeig dels Enamorats o el camí de Rigolisa.
M'agrada aquesta paraula, rigolisa, ja que resumeix molt bé aquest romàntic i privilegiat entorn. Rigolisa és un topònim preromà d'arrels basques, probablement format d'Errako i Iezea, que voldria dir «barranc del cremat».
