Quan érem petits i el mestre d'escola preguntava què volíem ser de grans, molts contestaven: «Bona persona». Avui, aquesta resposta es considera poc pràctica, no serveix, la bondat no és una eina útil per escalar. Ho és, si es practica a consciència -cosa molt difícil- per transformar tot el que ens envolta. Francesc Torralba ho va dir fa uns mesos a una trobada al monestir de Santa Clara: la bellesa i la bondat eren la mateixa cosa, uns segles enrere. És a dir, l'exercici de la bondat feia a les persones belles.
Avui, però, quan et diuen que ets un bon al·lot o que és un bon home, no ho fan per reconèixer un mèrit, sinó perquè quedi clar que no arribaràs massa enfora, no seràs un triomfador, que no tens allò que s'ha de tenir per aconseguir l'èxit. Es pot entendre com una expressió despectiva.
Jo crec que estem envoltants de persones bones, però que exerceixen poc. Ho veus en els partits polítics. La bona gent o bé no hi participa o està de retirada. I la dinàmica es mou per l'ambició personal, pels grups que comparteixen interessos, però no per una actitud generosa de qui opta a representar els ciutadans en el servei públic. Abans que la col·laboració s'imposa la competència. Abans que la capacitat s'imposa l'estratègia i la fidelitat.
El PP ha viscut amb tensió el procés per elegir els seus candidats al Senat i al Congrés. El seu president Santi Tadeo ha donat l'oportunitat de què es pogués presentar qualsevol militant, però la concurrència de nou candidats ha mostrat públicament la divisió interna, no motivada per diferències d'opinió de fons, cosa que seria positiva, sinó per interessos personals i de petits grups. El PP té un congrés insular el mes de juny i molta feina per aquests 8 mesos.
Si avui es parla tant de la necessitat de recuperar els valors, és perquè no en sobren.
