Aquesta podria ser una proposta de declaració d'independència d'ús particular.
Primer. La independència dels partits polítics. La meva, per exigència professional, però en general perquè, amb algunes excepcions personals, no són capaços d'evitar l'egocentrisme. Ells es converteixen en objectiu en si mateixos. Uniformitzen el pensament. No cuiden la discrepància. Premien excessivament la fidelitat. Les bones intencions solen morir víctimes de les estratègies. I compartir una idea amb un adversari és un pecat imperdonable.
Segon. La independència de les administracions. La societat del benestar no és la que deixa en mans de les administracions les decisions i les solucions als problemes. La societat viva no és la societat còmoda. La corresponsabilitat o participació és una oportunitat que no s'hauria de limitar a un moviment concret.
Tercer. La independència de l'economia. La més difícil. S'ha demostrat que el sistema escanya i que moltes vegades el creixement no es correspon amb una millora dels «índexs de felicitat», que sempre impliquen tenir les necessitats bàsiques (que són excessives) cobertes. Si la tecnologia redueix la quantitat de feina, s'hauran de baratar moltes coses per sobreviure. Ja ha passat a la història allò de viure per sobre de les nostres possibilitats.
Quart. La independència del sistema educatiu. Sempre responsabilitzem els altres dels fracassos educatius. Tots tenim la capacitat educadora encara que alguns no la facin servir o la facin servir malament.
Cinquè. La independència de la televisió, que adorm les consciències més crítiques si està encesa el temps suficient.
I per acabar. La independència de Catalunya està afectada per una campanya bruta i un debat pobre. Votar atemorits, ignorants, enfadats, no és una forma independent d'exercir la llibertat.
