El viatge té la mateixa estructura que la novel·la. La novel·la té la mateixa estructura que el viatge. No és d'estranyar que el millor poema èpic de tots els temps segueixi la línia dramàtica d'un viatge i que la millor novel·la castellana de la història mantingui una transhumància continuada. «El Quixot». «L'Odissea». «L'Odissea». «El Quixot». Quan t'has encallat, quan un escriptor no troba la inspiració en la línia d'ombra que uneix inici, nus i desenllaç; el viatge continua sent la millor solució. Viatjar és entrar dins una novel·la. Escriure una novel·la és com fer un viatge. Saps que la novel·la i el viatge van pel bon camí quan succeeixen esdeveniments i apareixen personatges que no havies previst. Tota bona novel·la ha de tenir una potent imatge visual que justifiqui les paraules. Amb el viatge passa el mateix. Quan ja has regressat, només una imatge ens vindrà al cap. Quina és la imatge visual potent que resumeixi el recent viatge a Polònia?
El trompetista de Cracòvia. La basílica de Santa Maria de Cracòvia és una església d'estil gòtic de vuitanta metres d'alçada situada en una de les places més grans d'Europa. Cada hora, un trompetista toca una melodia tradicional polonesa des dels quatre cantons del campanar. La tonada queda interrompuda abruptament. Què ha passat? El trompetista s'ha desmaiat? La resposta la podem trobar com no en la llegenda. Al llarg del segle XIII el trompetista de la torre era l'encarregat de vigilar els afores de la ciutat. Anunciava l'obertura i el tancament de les portes de la muralla i avisava dels possibles perills. La ciutat va patir un atac mongol i el trompetista va tocar la melodia tradicional polonesa, coneguda com a Hejnal Mariacki. A mitjan execució una fletxa mongola va travessar la gola del trompetista i la cançó es va interrompre. En homenatge a aquest heroi, cada hora un trompetista actual interpreta la melodia i l'acaba en el mateix moment en què el guaita va rebre la fletxa mortal a la gola. Ho fa quatre vegades cada hora i dirigint-se a quatre cantons de la ciutat. Hi ha dos trompetistes oficials que fan aquesta feina que ja és un reclam turístic i una tradició que es retransmet en directe a les dotze per la ràdio estatal. Perquè la gent s'adoni que no és un autòmat, el trompetista saluda des de la torre amb la mà. Fins aquí el que es pot llegir en els llibres. Durant el viatge a Polònia vam tenir la sort de comptar amb el guiatge de la professora que ens havia convidat, Malgorzata Kaczmarska, de la Krakowska Akademia im A. Frycza Modrzewskiego. Un dels dos trompetistes encarregats d'aquesta feina es vol jubilar i han obert un concurs per trobar un substitut. S'hi ha presentat una dona trompetista i no ha aconseguit la plaça per culpa dels prejudicis populars. És la imatge visual i sonora que me'n duc de Cracòvia, però no l'única.
El venedor d'ambre. Un home amb una bossa plena d'ambre ralla amb l'amo d'una botiga del carrer sense cotxes que transcorre paral·lel a la plaça del mercat. De tant en tant, l'amo de la botiga, agafa una peça d'ambre i se la mira a contrallum. Es donen la mà, l'amo entra a la botiga, i el comerciant d'ambre bàltic se'n va en direcció al concorregut mercat de panys. Encara que subtil, se sent una melodia tradicional.
El corredor polonès. «La marca de l'esclau és parlar la llengua del seu amo». És una frase de Tàcit. Una vegada conclosa la Campanya de Setembre, l'any 1939, la ciutat d'Oswiecim i els pobles del voltant van ser incorporats al III Reich. El primer que van fer els alemanys va ser germanitzar el nom dels llocs ocupats. Les guies del Museu Estatal d'Auschwitz-Birkenau d'Oswiecim, entre moltes d'altres atrocitats comeses pels nazis, expliquen la història d'un membre de la resistència polonesa. El món desconeixia les activitats del camp de concentració i l'activista polonès va entrar d'amagat en el camp per esbrinar-ho. Va sobreviure al camp que va ser alliberat per l'Exèrcit Roig. Polònia es va convertir en una nació satèl·lit de la URSS i l'antic combatent supervivent del camp de concentració nazi va lluitar per aconseguir la independència plena del seu país. Va ser assassinat pel règim comunista. El corredor polonès va córrer entre dos règims totalitaris i no va poder sobreviure. Una de les moltes lliçons de la recomanable visita. Aquesta setmana s'ha concedit el premi Princesa d'Astúries de Comunicació i Humanitats. El guanyador ha estat el filòsof i pensador Emilio Lledó. En una de les moltes entrevistes concedides, el professor ha declarat: «Esperemos que este domingo regrese la decencia». La guia que ens ha fet el recorregut pels camps de concentració d'Auschwitz Birkenau és de nom Mireia i és d'Alacant. Parla anglès, castellà, català, polonès. Forma part dels milers de joves molt preparats que han hagut d'emigrar a l'estranger per poder tirar endavant. La guia va concloure, davant els forns crematoris, que hem de conèixer el passat per no repetir els mateixos errors en un futur. Lledó (o Lladó) és el fruit del lledoner; castellà almeza, lodoño, lirón. Existeix la dita: D'un lledó fa un sermó: es diu d'aquells qui exageren molt les coses. Sí, faig meves les paraules del pensador: Esperem que avui diumenge regressi la decència.
