Els museus, els llibres, els papers... més enllà del seu contingut, del seu valor intrínsec, tenen un rerefons, una història amagada, la major part de les vegades oblidada. La col·lecció Hernández Mora, i dic Hernández Mora i no Hernández Sanz expressament, té una història en la qual Magdalena Díez de Bethencourt, traspassada el passat mes de febrer, va jugar un paper fonamental.
Algun dia caldrà fer una història dels nostres intel·lectuals i artistes menorquins que vagi més enllà d'una relació cronològica de les seves produccions i s'endinsi dins la part biogràfica més prosaica, la del ben o mal viure en una illa limitada de recursos, de fàcil control per l'Estat i pels poders de tota casta, d'història molt sovint desgraciada, i també amb la part més íntima, la dels sentiments i amors.
Francesc Hernández Sanz (sí molt fill il·lustre, com el seu fill Joan, distincions aquestes que solen donar moltes vegades les institucions per tapar males consciències), no va tenir una vida gens fàcil. Es va estimar moltíssim la seva illa, la seva gent i la seva història, però com a artista i escriptor va haver de batallar de valent per subsistir econòmicament. La coneixença plena dels seus limitats recursos, posa en relleu encara més el valor de les energies que va desplegar desinteressadament, com va ser la de donar documents a l'arxiu de l'Ajuntament de Maó i de deixar en dipòsit a l'Ateneu de Maó part de la seva col·lecció, institució que quan el dipositant va tenir necessitat de recuperar per vendre-la amb llàgrimes als ulls li va posar tota mena d'inconvenients.
La Guerra Civil i la immediata posterior repressió franquista van deixar enormes ferides a vençuts i vencedors, va aniquilar la sociabilitat de tota la generació que la va patir. Els republicans, i molt especialment el sector educatiu, van ser durament castigats i purgats. Hernández Sanz va patir, malgrat l'edat, uns dies de presó i el seu fill Joan un llarg captiveri, primerament en els ignominiosos túnels del Castell de Sant Felip i després a la presó Model de Barcelona. Joan Hernández Mora va veure truncada la carrera universitària i no va ser fins a inicis de la dècada de 1950 quan va poder recuperar l'ofici de docent. En un concurs va ser destinat a Eivissa on va conèixer a Magdalena Díez de Bethencourt, professora de llatí també destinada a l'institut pitiús, iniciant una relació afectiva que es va mantenir de forma epistolar, durant anys i en secret, fins que un sacerdot maonès ho va descobrir i va obligar als amants a deixar la correspondència.
Recordo que Magdalena Díez de Bethencourt em va contar que va guardar amb amor totes aquelles cartes rebudes en un calaix i passats molts anys, quan la història quasi havia passat a ser una anècdota, remenant calaixos, va rellegir-les, tornant a tenir així desig de saber del nostre maonès. Va fer tots els possibles per tornar a veure'l i quan ho va aconseguir, els sentiments d'amor mutu es van despertar amb la mateixa frescor dels inicis. Tornaren a iniciar una relació epistolar fins que la defunció de la primera muller de Don Joan, Maria Sanz, va permetre la regularització de la relació.
Joan Hernández Mora s'estimava la seva illa amb bogeria i va fer mitjançant el col·leccionisme de llibres i pintures de temes menorquins un desplegament per la preservació de la memòria. D'aquesta manera, ja amb el sou de catedràtic, va fer un esforç titànic per comprar els quadres que el seu pare, en mals moments, s'havia vist obligat a vendre. També va ajudar al seu germà Francesc, pintor que residia a Ciutadella, el qual va ser mal remunerat molts anys pels seus dissenys de bijuteria i obligat a viure amb encàrrecs de pintures que poc l'il·lusionaven.
El pis on vivia, Don Joan, era un autèntic altar a la memòria de Maó, un museu fantàstic, i per açò Magdalena Díez de Bethencourt, va insistir prou, just casada amb el catedràtic maonès, que fes donació de la seva col·lecció a una institució pública. Va ser ella la que, amb insistència de gota malaia, el va convèncer a donar el seu museu a l'Ajuntament de Maó i li va fer oblidar molts mals tràngols, moltes injustícies que havia patit. El sacerdot Josep Seguí, en una taula rodona que va tenir lloc fa uns anys, va recordar que Don Joan va ser una persona enormement frustrada. És cert. Per açò té un enorme valor la flama de la catedràtica de llatí que va donar-li felicitat en els darrers anys de la seva vida, que el va empènyer a ser generós amb la ciutat que l'havia vist néixer i que va vigilar de ben a prop que la donació es realitzava a Maó amb garanties.
