TW

Als pares ens van dir que un avi de l'escola faria una xerrada a la Sala Gran de l'institut. Ens hi vam apuntar. Ho organitzava l'Associació de Pares i Mares de Santa Anna. Personalment, em semblen interessants els intercanvis generacionals. Són com entrar en contacte directe amb gegants temporals -girafes dins el laberint del temps- que han vist coses que jo no veuré mai i que em poden transmetre amb exactitud a través de la paraula. La puntualitat també m'agrada. En aquest sentit som més anglosaxó que no pas mediterrani. Els cinc minuts reglamentaris de cortesia i l'avi de l'escola va començar la xerrada. L'avi de l'escola era Miquel Roca i Junyent. Vestit gris, corbata i aspecte pulcre. Cadires formant un cercle i cap taula que separi l'orador del públic. Unes quaranta persones en total. Hi ha vi, formatge, galetes salades. El presentador, un pare de l'escola que és periodista, obvia el que tots sabem del personatge públic. Pare de la Constitució del setanta-vuit, dirigent de CIU, candidat a l'alcaldia de Barcelona, advocat defensor de la infanta Cristina de Borbó i Grècia? No. Avi de l'escola interessat pel futur dels seus néts. El títol de la xerrada? De fet, no en té. Només s'han marcat en la invitació virtual les línies en les quals incidirà: «fer una reflexió i representar el futur, no a partir del món que deixem als nostres fills sinó qüestionar-nos els fills que deixem al món». I ha començat com recomanen els manuals: amb un acudit. I amb una pregunta llançada als escoltadors: pobres nois? No. La generació de Miquel Roca va viure una guerra o la duresa descarnada de la postguerra. La generació nostra es va educar en part en una cruenta dictadura. Els joves d'ara són els primers en molts d'anys en viure en pau i en llibertat. De totes maners, hi ha entrebancs a superar. M'agrada un concepte que l'orador apunta: paternitat compartida. L'educació sempre ha estat compartida amb els amics, els familiars, l'església, l'escola, l'esport... A tots aquests elements se'ls hi ha d'afegir avui en dia la televisió i Internet. El repte és assimilar aquests compartidors a l'educació. Obama ho va dir el passat dijous amb aquestes paraules: «No esteu connectats i, en conseqüència, no connecteu». I un consell: llegir el diari cada dia. Com podem canviar el món si no sabem cap a on va el món? No tenir por a fracassar. I Miquel Roca, no amb certa ironia, es posa com a exemple de les moltes vegades que no ha aconseguit els seus objectius. I un decàleg que inclou qualitats que hem deixat enrere com ara constància, dedicació, esforç, paciència, determinació... Pobres nois? Prohibit dir-ho. Els coarta i condiciona el seu futur. Que siguin conscients del nivell de vida que tenen en comparació amb les generacions anteriors i amb els milers d'immigrants que veuen la nostra societat com un espill i que lluiten amb totes les seves forces perquè en volen formar part. I una anècdota final: resta perplex davant els advocats joves del seu gabinet que han de sortir corrents de la feina amb la urgència d'ajudar a fer els deures als seus fills. La feina dels pares no és ajudar els fills a fer els deures. Els deures els han de fer els fills.

Noticias relacionadas

Després de la xerrada, se'm queda una pregunta: els fills aprenen més amb l'exemple o amb la paraula? Al llibre «Buñuel, Lorca, Dalí: El enigma sin fin», del professor Agustín Sánchez Vidal, s'explica una anècdota, protagonitzada pel poeta de Granada i pel director de la institució, que ens dóna pistes de com funcionava la mítica Residencia de Estudiantes de Madrid en la qual van estudiar aquestes tres figures universals de la cultura espanyola del segle XX: «Figúrate lo que me ha ocurrido. ¡Es atroz! Tiré, en un pasillo de la Residencia, una colilla. Y en esto, que pasa Jiménez Fraud. Y que me ve. Y que me mira y, sin decirme nada, se agacha, y la recoge, y la va a tirar a un cenicero. Creí morir. Hubiera preferido que me la tirara a la cara.»

Roca. Massa de pedra de gran volum i en estat natural. Matèria mineral dura que en quantitats considerables forma part de l'escorça terrestre. Figuradament, cosa molt dura o resistent. Com a topònim és molt comú. També fa referència a una persona dura d'enteniment, molt curta de capacitat intel·lectual. Siguis pare, avi, mestre o professor l'educació és un tema fascinant. S'educa perquè els al·lots obeeixin o s'educa perquè els al·lots pensin?