TW

Dimecres passat vaig rebre, com en moltes altres ocasions, una amable invitació de na Vanessa Aracil, secretària de redaccció d'«Es Diari» per assistir l'endemà a una conferència del nostre editor i bon amic Josep Pons Fraga a l'Ateneu de Maó, sobre «La transició política a Menorca». Com m'hauria agradat ser-hi! Però em vaig haver de quedar amb les ganes, perquè els dijous són per a jo uns dies complicats, amb una agenda farcida de compromisos. Hagué de romandre aquí, a l'altra banda de la mar, això sí, ordenant mentalment tot un munt de records que el títol de la xerrada d'en Josep m'evocaven.

El principal motiu d'aquest revival és que la meva primera estada a Menorca va coincidir pràcticament amb aquella etapa històrica. Es pot dir, més o manco, que vaig viure a l'Illa en el període comprès entre l'aprovació de la Constitució i el cop d'estat del 23 de febrer. Fins i tot, el juliol de 1976, dos anys abans de la meva vinguda, em trobava ocasionalment de vacances as Castell, quan un bon matí vaig comprar el MENORCA i, tot passejant pel carrer Nou de Maó, em vaig assabentar de que Adolfo Suárez havia estat nomenat president del Govern. Començava una nova era i qui m'anava a dir que, en el meu cas, estaria profundament lligada a la terra que jo estava calcigant en aquells moments.

Noticias relacionadas

Us he parlat ja de l'aprovació de la Constitució pel poble espanyol, el 6 de desembre de 1978. La vaig seguir des del jutjat de Ciutadella, col·laborant amb l'organització i amb la celebració del referèndum. És possible que les noves generacions de catalans i catalanes, inclosos alguns menorquins i menorquines nascuts a partir de la dècada dels 80, no comprenguin massa el què ara us diré. Però, en aquells moments, la promulgació de l'anomenada Carta Magna era motiu d'esperança i alegria. Sortíem de 40 anys de dictadura i ens començàvem a assemblar a un país normal.
L'adaptació per part d'alguns sectors de la població a la nova situació no va ser del tot fàcil. Record una conversa mantinguda amb un conegut dirigent local del partit llavors predominant a Espanya i a Menorca qui em confessava que, per a ell, la democràcia ideal havia de consistir en que la formació guanyadora de les eleccions generals passàs a governar totes les institucions -tant locals com estatals- fins que, quatre anys més tard, una nova trobada amb les urnes confirmàs o no la seva hegemonia. Jo vaig pensar tot d'una que una teoria com aquella desmuntava d'arrel el pluralisme polític consagrat a la pròpia Constitució.

Poc a poc, el nou règim constitucional es va anar consolidant entre nosaltres fins que va arribar la dimissió d'Adolfo Suárez i el posterior cop d'estat del 23 de febrer. Jo em trobava a casa d'en Joan López, al carrer de Sa Carnisseria. Li estava fent una entrevista per «Es Diari» quan la seva mare ens va venir a avisar que el president del Govern estava anunciant per televisió la renúncia al càrrec. Precisament va ser en Joan López qui em va contar que, el 23-F, les forces de l'ordre van anar a cercar tots els principals polítics menorquins d'esquerres, per tal de reunir-los en un indret segur, «com a mesura de protecció». Cap d'ells tenia clar si, en cas de que el pronunciament militar triomfàs, aquella emparament no esdevindria detenció. I el llavors diputat del PSOE Joan Francesc Triay em va confessar en una altra entrevista la por que tots els parlamentaris van passar en veure que els guàrdies civils que ocupaven el Congrés van encendre «com un gran fester» per poder-se fer passar el fred.

El cas és que, a nivell personal, vaig viure el 23-F d'una manera ben intensa. Des que la dona d'en Lluís Mestres, veïna de la delegació d'«Es Diari» va entrar a l'oficina dient «hay tiros en el Congreso» em vaig posar en marxa. Vaig davallar per Ses Voltes fins a una botiga d'electrodomèstics, on vaig comprar un transistor gran i potent, que vaig anomenar «la Tejera» i que em va servir encara durant molts anys per seguir les notícies matinals des de la meva cuina de Reus, mentre berenava. Després de telefonar a ca nostra per saber si tothom estava bé, em vaig posar en contacte diversos cops amb en Paco Pons Capó per demanar-li què anaven informant els teletips. El bo d'en Paco va acabar contestant-me: «una altra vegada? No deus tenir la consciència massa tranquil·la, tu!» Llavors vaig pensar que el redactor en cap tenia tota la raó del món i «la Tejera» i jo vam iniciar la retirada vers el meu estudi del Seminari, fins que el rei va parlar o fins que vaig caure adormit.