Hi ha paraules que toquen una fibra de la gent que, durant un moment concret, les relaciona de manera íntima i emocional amb persones o situacions viscudes en el passat. D'altres paraules han perdut tot el seu significat original degut a un ús abusiu i desmesurat que les han desnaturalitzat i buidat de contingut.
A través de tercers, una lectora m'ha descrit el primer fenomen lingüístic i emocional explicat i que fa referència al poder de les paraules. Son pare, pagès de la banda de Migjorn, la deia en un context recriminador. Endurriols. No sigueu endurriols. Semblau endurriols. Amb la paraula apareix la persona. No és necessari descriure-la. La persona es dibuixa davant els nostres ulls i quasi la podríem tocar amb la punta dels dits.
L'escriptor txec, Milan Kundera, autor de la famosa i molt recomanable novel·la «La insostenible lleugeresa del ser», va dir que tots els personatges que ha bastit estan xifrats en unes quantes paraules bàsiques al voltant de les quals gira la totalitat de la seva vida. Quines són les nostres paraules bàsiques? No com a personatges de novel·la. Com a persones de carn i ossos. Totes les tenim. Paraules que repetim com un afegitó o garrossa (encreuament menorquí de crossa amb garrot). I paraules de més pes que ens defineixen com a éssers humans a la manera expressada per Milan Kundera.
Però, què significa «endurriols»? En quin sentit ho deia l'home del camp del sud blanc de la nostra illa antiga? Segons el DCVB, «endurriols» vol dir, en masculí i en plural, voltants d'un poble, i a Menorca, els de l'interior de l'Illa. «Las terras de l'interior s'anomenen mitgenia en los termes de Mahó, Alayor y Ciutadella; en el de Ferrerías mitjornet y en el de Mercadal mitjorn gran y endurriols» (Soler Agric. Men. 9). «Entrà a una possessió d'ets endurriols des Mitjorn», Camps Folkl. II, 75. Per als autors del magne diccionari, l'etimologia sembla que s'ha d'anar a cercar en el castellà andurriales, amb canvi de sufix per influència de redols i paraules semblants. És una altra necessitat humana acotar i anomenar el nostre món. Ens dóna seguretat. Domini, fals o real, del nostre entorn.
Jorge Luis Borges se'n riu d'aquesta dèria quan és duta als extrems més obsessius. Al poema «Del rigor de la ciencia», l'escriptor argentí descriu un món tancat i burletament autodestructiu: «En aquel Imperio, el Arte de la Cartografía logró tal Perfección que el Mapa de una sola Provincia ocupaba toda una Ciudad, y el Mapa del Imperio, toda una Provincia. Con el tiempo, estos Mapas Desmesurados no satisfacieron y los Colegios de Cartógrafos levantaron un Mapa del Imperio, que tenía el Tamaño del Imperio y coincidía puntualmente con él». A Menorca no hem arribat a aquest extrem. Cada penya, cada pedra, cada entrada, cada raconada, cada herba, cada tanca, cada flor, cada ocell, cada peix té un nom. Tot el nostre món està parcel·lat, classificat, nomenat, cartografiat. I ho està d'una manera harmònica i sàvia. Amb excepcions. Perquè la perfecció no existeix i, la recerca d'aquest ideal, ens duu a la catàstrofe. És el que també ens diu Jorge Luis Borges. Però també pot passar el que deixa entreveure la segona part: «Menos adictas al Estudio de la Cartografía, las Generaciones Siguientes entendieron que ese dilatado Mapa era inútil y no sin Impiedad lo entregaron a las Inclemencias del Sol y de los Inviernos. En los desiertos del Oeste perduraron desperdigadas Ruinas del Mapa, habitadas por Animales y por Mendigos; en todo el País no hay otra reliquia de las Disciplinas Geográficas».
Al Tom Catorzè de l'«Enciclopèdia de Menorca» dedicat a l'antropologia, hi ha publicada la fitxa d'una d'aquestes relíquies: Noms de les parts dels termes de Menorca. Ciutadella (tramuntana, mitjania, migjorn), Ferreries (Tramuntana o sa Sibèria, Migjornet, Migjorn Gran), Alaior (Grava, Mitjania, Marina o Ses Canessies), Maó (Favàritx, Mitjania, Marina), Es Mercadal (Martinell, Les Planes, Els Endurriols). Nord, centre, sud. Dividit. Cada part amb el seu nom. Cada terme o localitat amb el seu nom que pot ser diferent dels altres noms d'altres termes o localitats. El que em resulta fascinant i revolucionari del text teatral «Acorar» de Toni Gomila és la seva aspiració de totalitat: «Es jovent (...) ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record (...) En canvi, sa gent major sap destriar si és ordi o civada a ses tres setmanes de néixer es sembrat, quan tot just és una fulla». Tots dos mons són bons. I necessaris. Si convertim el passat en relíquia, el present serà menys intens. Si convertim el present en un ídol tecnològic, el futur serà incert. Ho volem tot. Les tres fraccions temporals. Si no ho aconseguim, vagarem per sempre pels endurriols de la felicitat col·lectiva.
