Avui dilluns portem nou dies justos d'hora nova, és a dir, d'horari d'hivern. I enguany, estem d'aniversari important, ja que fa 40 anys que l'Unió Europea (llavors Comunitat Econòmica Europea) va decidir modificar tots els nostres rellotges, per tal d'estalviar energia. Un estalvi que, pel què fa a l'horari d'estiu que tot just hem acabat, es compta per centenes de milions d'euros en només 7 mesos. En canvi, l'horari d'hivern que venim d'iniciar, només permetrà una millor adaptació de l'ús de les diferents fonts d'energia -bàsicament l'elèctrica- als costums o a les necessitats de la població.
El canvi d'hora -s'hora nova, com dieu a Menorca- ha comportat, històricament, una àmplia polèmica. Cal valorar, tal com diuen els experts en sociologia, psicologia, geriatria i pediatria, si aquest estalvi energètic compensa els desajustos i perjudicis que l'avançament o l'endarreriment dels rellotges pot causar en sectors cada vegada més nombrosos dins la nostra societat, com puguin ser la gent major, els fillets i filletes o els malalts. I també, perquè no, en la població activa laboralment parlant.
Tots nosaltres podríem aportar, de ben segur, exemples força diversos, experiències molt contrastades, a aquest debat. Jo record els meus 16 anys de convivència amb la meva dona, la Dolors. Quan arribava la temporada d'estiu, ella es posava molt maleita perquè 'li prenien una hora'. Havia -havíem- de matinar per anar a fer feina i açò l'afectava, evidentment, durant unes quantes setmanes. Quan venia l'hivern, 'i tornaven l'hora' i manteníem amables discussions sobre el moment d'anar a dormir. Jo, que sempre he estat una au nocturna, no frisava mai en aquest sentit amb l'argument de que, tot i que el rellotge marcàs les 12, només eren les 11. Un argument que ella, sempre plena de realisme, em rebatia constantment: «No, són les 12, i demà a les 6.30 sonarà el despertador».
Uns anys abans -ara n'ha fet 36- jo m'havia traslladat a Menorca per primera vegada, per tal de fer feina al Jutjat de Ciutadella i, més tard, a «Es Diari» . Aquí, al MENORCA , teníem, en aquella època, com a dia de descans el dissabte, perquè l'endemà el nostre rotatiu no sortia a la llum. Però els dilluns, el diari tornava a publicar-se. I, per tant, els diumenges, en no haver-hi recader perquè dugués les meves informacions, escrites a màquina, a Maó, em calia passar la carretera i anar jo mateix fins a la redacció. I us puc assegurar que, en l'horari d'estiu, era un plaer menar el meu cotxe amb una hora més de llum natural, tot i que, ves per on, aquells seixanta minuts, en realitat 'ens els haguessin pres'. El canvi d'hora, l'hora nova si ho preferiu, estava complint, en el meu cas, els seus objectius.
En canvi, recentment he acusat més l'horari d'hivern, casualment quan 'ens tornen l'hora'. Deu ser cert que aquestes modificacions t'afecten més quan la teva edat va augmentant, perquè, l'any abans de jubilar-me, l'hora nova va coincidir amb un període de set mesos en què vaig fer feina a l'Audiència de Barcelona. També m'aixecava a les 6.30 per anar a treballar i, una hora abans, ja estava despert i desvetllat. Ho vaig comentar amb la companya que seia a la taula del costat. Ella em va recomanar: «Ves a dormir més tard». Però no hi havia manera. Em passava com a la Dolors; si intentava aguantar fins a les 12, no podia, perquè, en realitat, era la 1 de l'hora vella!
Enguany, l'inici de l'horari d'hivern m'ha coincidit amb la recuperació d'una intervenció de cataractes a l'ull esquerre. Un altre senyal de que estic pasturant ja sa darrera tanca! I m'havia de posar dues castes diferents de gotes, una d'elles cada quatre hores i l'altra cada cinc. El matí del canvi d'hora, vaig començar el tractament, com cada dia, a les 8. Però clar, eren les 9. No sé si va ser aquest el motiu; el cas és que l'ull operat em va començar a picar, a plorar i a posar-se vermell. Uns efectes que van anar desapareixent amb les hores. L'oftalmòleg no hi va donar cap mena d'importància: «Es bueno que el ojo llore; así se evita la inflamación». Però això va fer que jo ho relacionàs amb una notícia que acabava d'escoltar per la ràdio i que va sorprendre molt a la jove locutora que la donava, quan jo ja feia molts anys que l'havia sentida per primer cop; la nit del canvi d'hora, tots els trens d'Espanya -i supòs que també els de tota Europa- es van aturar a les 2 de la matinada a l'estació més propera i van esperar a que fossin les 3 per continuar el seu viatge. Pobres passatgers!
