La realitat onírica de Maria Camps: des de Menorca a Tailàndia

Era Maria Camps, que ja formava part del grup de col·laboradors d'Ultima Hora Menorca, que amb la seva secció quinzenal S'Ull de bou, qui -en el brogit atrafagat de la redacció- m'explicava que desitjava escriure i publicar una altra secció.

En un curt termini de temps, la mestra i cantant lírica havia patit la mort del pare i la mare. Parlava amb la seva veu musical, des de la serenitat, i alhora amb el cor trencat de la filla òrfena.

-Els meus pares ara viuen a Tailàndia- afirmà sense cap dubte.

Ho va dir amb sinceritat, ben convençuda. Jo escoltava en silenci, sorprès, però no vaig gosar contradir-la. Aquella inesperada proposta m'havia atrapat. Maria Camps, dona d'empenta, ja havia pres la decisió:

-He pensat escriure, cada quinze dies, una carta que podríem publicar al diari.

Va ser així com, després d'aquesta conversa amable i breu, vam començar a publicar aquestes 26 cartes. No calia parlar-ne més.

Maria, rigorosa i complidora, va enviar els originals sempre amb puntualitat, i també es va ajustar a l'espai assignat. Ben curt, mitja columna on hi havia el batec de les evocacions i una bella capacitat descriptiva.

És ben curiós que, dels 26 textos resultants, tretze fossin publicats per Ultima Hora Menorca i els altres tretze al diari MENORCA, després de la integració d'ambdós rotatius.

Amb aquest recull gaudim d'un periple epistolar que respon a la necessitat que té qualsevol filla de parlar amb els seus pares per comentar, valorar i compartir els seus anhels, il·lusions, moments de dificultat i també les satisfaccions.

Maria Camps escriu i dóna notícies que aconsegueixen matenir viva la relació amb els absents. Ho fa amb voluntat de retrobament, des d'un buit que ens colpeix i ens interpel·la; amb ecos de nostàlgia i el plany de l'enyor; amb la potència dels espais de la infantesa i la joventut, pàtria dels records i dels sentiments.

Tot transcorre en una Menorca que ha canviat, perquè els canvis en el paisatges viscuts comporten l'alteració de la memòria, del ritual de la memòria. Coneixem els processos de descoberta, iniciació i transformació. Retrobam els gestos. Les flaires quotidianes de la casa neta i endreçada. Els espais domèstics contenidors de records, resistint aquell adéu que mai no vam voler que fos per sempre més. Els sabors, -dolços, amargants, salads, àcids- de les receptes i els plats familiars dels dies de festa que Maria torna a cuinar.

I descobrim que la música sense els pares ja no pot ser la mateixa. És diferent, sona d'una altra manera.

Són 26 cartes amb un potent poder terapèutic i un efecte alquímic, tota vegada que basteixen un sòlid pont d'afecte i estimació des de Menorca fins a Tailàndia. En algun punt entre el cel i la mar, que l'autora ha trobat, hi batega un amor sòlid que ningú mai no aconseguirà destruir.

Ens endinsam en aquesta realitat tan onírica -realisme màgic- com autèntica per evocar el moment en què el pare va regalar la mar. «Sempre ens quedarà la mar de Menorca, pare». El blau del mar, perquè el pare coneixia els vents, els corrents i els perills, i per açò sabia solcar la mar des de Fornells, amb la badia oberta cap a la tramuntana, sempre nord enllà.

Tan fonda és l'estela de la presència del pare i la mare que sempre seran joves en el seu record: «mai no envellireu, ni tan sols quan passin els anys i jo mateixa vegi com em fuig l'esplendor dels dies».

Hi trobem la vida i la mort, la trajectòria i el sentit del pas de l'ésser humà per aquest món, com els cicles de la natura: «l'estiu ha d'arribar, i la mar ha de tornar a lluir sota el sol d'agost, i la vida ha d'esclatar, tanmateix. La vida». Els dies feliços guanyen sobre el record i aquest ja no ens fa mal.

Aquest és el procés d'aprenentatge que ens ofereixen aquestes cartes per allunyar el dolor de l'absència.

Intervenció pronunciada a la presentació de Cartes a Tailàndia celebrada a l'Ateneu de Maó el 12 de juny.