Nona

Era la frase que més temíem. Fins i tot, a partir de 1964, tot just a les 20.30, disposàvem d'una reacció comuna per contrarestar-la. Quasi mai no donava resultat. Tenien molts aliats. D'un cantó de la pantalla apareixien unes figures dibuixades animades que cantaven una ridícula cançó que ens embruixava per la seva rítmica tonalitat. Era igual que els dibuixets cantessin en una llengua estrangera que ens era imposada a l'escola a cop de regle. Els sis dibuixets en blanc i negre, de noms també estrafolaris, que es passejaven davant nostre eren un reflex de les famílies que els esguardàvem des del sofà.
La generació de les famílies nombroses. Fills i filles per repoblar la nació, per omplir les aules fins abarrotar-les, per no trobar després feines qualificades en el mercat laboral a pesar d'estar sobradament preparats. Sis, de major a menor i una facècia final del petit o de la petita. S'enduien l'horari infantil i donaven pas a la programació per a adults. Podies protestar, però no hi havia res a fer. Tots a fer nones. El televisor continuaria cantant i evidenciat l'escletxa encara desconeguda i inexplorada entre adults i petits. He recordat aquestes escenes de la infància mentre mirava una d'aquestes pel·lícules de romans, jueus i cristians que posen els programadors de les cadenes per setmana santa. Nona? L'hora nona? Fer nones? Antigament, nona era un adjectiu que volia dir novena. En temps més llunyans es deia "fer hora nona" i volia dir berenar a mitjan capvespre. Un altre sentit de la paraula apunta a la religiositat: darrera de les hores canòniques menors, que precedeix les completes. Un altre significat encara fa referència al novè dia abans dels idus, en el calendari romà. A Menorca, i a d'altres indrets de l'àmbit balear i català, es refereix a la son i a l'acte de dormir, en llenguatge infantil. L'origen és ben curiós. És l'onomatopeia de la respiració de qui dorm tranquil·lament. Nona, en majúscules, és un nom propi de dona encara que no gaire comú. Com és que als al·lots petits no els agrada gens ni mica que els enviïs a fer nones? Jo vos ho diré. Els romans dividien les hores del dia en què encara hi havia sol en quatre parts d'unes tres hores cadascuna. Prima: de sis a nou del matí. Terça: de les nou a les dotze. Sesta: del migdia a les tres del capvespre. Nona: de les tres del capvespre a les sis. El meu parer és que es tracta d'una qüestió de càlculs errats. Si tenim en compte l'hora ens adonarem que segurament fer nones abans volia dir fer la migdiada, però es va acabar fent servir per al son que es fa a mitjanit. La sesta també ha arribat als nostres dies, però per a referir-se al son que es fa al migdia per extensió. Per tant, fer la sesta avui significa fer un xubec i és el substitutiu de fer nones d'abans. Els fillets petits ho saben i ens miren desconcertats. Per què he d'anar a fer nones si l'hora nona fa quasi tres hores que ha passat?