L’orgue, font d’inspiració musical

I a l'ombra del temple l'orgue lloa el misteri del culte, com a obra d'art que convida tant a escoltar com a veure. Pocs instruments són, com ho és l'orgue, reveladors de llur país o de llur regió i a la vegada, capaços de magnificar la mística del culte, en establir un profund lligam de comunió amb l'assemblea que prega.

Però...

Tota aquesta bellesa, tota la bellesa que l'home pot assumir, la de la creació, i aquella que l'home en la seva grandesa ha après a recrear, calen d'un suport físic, material, poderós, ferm, imprescindible, per poder subsistir. Els milers de tubs que llueixen alineats al fons d'una catedral, o d'una sala de música no tenen cap significació, com no la té, per magnífica que sigui l'arquitectura ostentosa de la caixa que els sustenta.

L'ànima veritable, la que dóna vida, sentit i veritat a l'orgue és l'organista. Solament l'habilitat del mestre i la resposta de l'instrument que sonarà, transmetran el missatge. Aleshores hem de tenir en compte els dos elements: L'orgue, màquina portentosa, complicada, fascinant, exigeix, com qualsevol enginy humà, cura i reparació. L'orgue de Santa Maria aguanta amb bravura els dos-cents anys de vida que suporta, el que confirma els mèrits d'aquell que el creà i el materialitzà amb ma pròpia. Però si volem que perduri i que els nets dels nets el puguin gaudir fins arribar a altres joiosos aniversaris, cal fer alguna cosa. I no anem tan lluny: si volem continuar a gaudir-ne d'ell, els qui hi som ara, cal fer alguna cosa. Cal fer alguna cosa amb urgència, ara que no hi ha encara cap mal irreparable. En cloure's les obres que s'estan portant a terme a l'interior de l'església s'hauria d'engegar una tasca de neteja, de reposició, de rectificació d'errors, d'afinació.

Fa anys, en llegir les diverses ponències aportades al Segon Congrés Espanyol de l'Orgue em cridà l'atenció El órgano español, hoy, presentada per Gerard de Graaf. Malgrat el gairebé quart de segle transcorregut des del 1987, crec que els arguments que presenta són de rigorosa actualitat. La teoria exposada és que en certs sectors es considera l'església com una mena de propietat ciutadana amb dret d'ús per a la comunitat de creients i que, per aquesta raó, els ajuntaments i l'estat haurien de ser els encarregats de la seva administració i el seu manteniment. Graaf està d'acord en que es poca i confusa la legislació per a la protecció i cura del quantiós patrimoni de l'església espanyola, tot i que hi ha convenis entre l'estat i l'església. Certament l'església té un dret inalienable sobre els béns que custòdia, usats o no, destinats en un temps o altre al culte, adquirits al llarg dels segles per les aportacions dels fidels, rics i pobres, que en algun moment volgueren oferir quelcom destinat a major honor i glòria de Déu: Ad majorem Dei gloriam. La conclusió de Graaf és categòrica: l'art religiós no és propietat ni de l'estat, ni del poble; ni tan sols és propietat de l'església: és propietat de Déu.

M'agrada la conclusió, segurament gens vàlida davant un tribunal terrenal, però que té una gran força en donar a entendre que cap home, ni cap col·lectivitat poden considerar-se'n propietaris, encara que l'església sigui l'únic dipositària legal i que aquest dipòsit no s'ha de deixar perdre; la seva preservació és un deure de tots com a bé cultural universal que sobrepassa idearis i creences.

Reflexió final

L'església ha sabut crear i preservar un patrimoni cultural i artístic de valor i interès incalculables -afirma José Enrique Ayala- el que li dóna el dret de no ser marginada del moviment de recuperació i atenció del patrimoni cultural i artístic. En el nostre cas no podem parlar de despreocupació: les institucions públiques, fundacions privades i el poble mateix, han donat proves de la seva col·laboració en la preservació, darrerament també en la renovació, del tresor dels orgues menorquins. És d'esperar que, just les circumstàncies ho permetin, l'orgue de Santa Maria pugui rebre el tractament que li pertoca, amb tots els ajuts que calguin.

Hi queda el darrer emperò: Perquè els orgues tenguin llarga i fecunda vida, són necessàries les persones que les hi donin. Necessitam organistes. Ja tenim la prova que açò és possible: Un, al manco, entre els menorquins ha aconseguit el títol professional superior de professor d'orgue. Altres n'hi ha d'interessats i quan s'han ofert jornades de coneixement de l'orgue per part d'estudiants de piano de les escoles municipals de música de l'illa, la resposta ha estat força encoratjadora.

Als qui celebren aniversaris se'ls hi fan regals, al qui arriben a centenaris se'ls hi dediquen festes. Quan l'homenejat celebra dos-cents anys de vida, no estaria bé fer-li també un bon regal?
Una càtedra, una plaça d'orgue a les nostres escoles de música? Al Conservatori, potser?

Rector Alenyà, mestre Johann Kyburz, orgue de Santa Maria: joiós aniversari!