Després de dos dies amb el cor trencat i essent part de la Junta de Caixers de Sant Lluís vull explicar els fets reals tal i com els vam viure es companys de Junta i que ens van portar a una situació que, sincerament, i amb menys egocentrisme, s’hagués pogut evitar.
Semblava ser que enguany la Junta no existia. Des d’un primer moment, inclòs des de dissabte matí, quan era evident el que ens venia damunt, jo personalment, com a Caixer Vocal de Sant Lluís i amb el suport de pràcticament tota la resta de Junta, inclòs el Caixer Capellà, vaig proposar avançar el Jaleo per posteriorment procedir a la Missa de Caixers. La negativa per part del Caixer Batlle va ser immediata, negant-se fins i tot a formar part d’un grup de Whatsapp que, tot i així, vam realitzar per tal de poder decidir diumenge de bon matí possibles plans «B» que es proposessin.
Arribat el moment i havent recollit al Caixer Batlle tot just després d’incorporar-se a la qualcada ens vam reunir els membres de la Junta per tornar a proposar avançar es Jaleo i després celebrar la Missa.
La seca negativa seguia essent ferma. Arriba el moment de la Missa on tot just després es proposà una nova possible decisió que hagués evitar acabar d’aquella manera: realitzar la volta de Canyes en primer lloc a la qual cosa la resposta del Caixer Batlle va ser contundent: «Jo vull fer es Jaleo i ja vorem».
En acabar aquella primera volta vam aconseguir fer entrar en raó a qui semblava que tenia tot el poder de decidir (tal vegada per error nostre de no haver-nos imposat més però intentant evitar generar un malestar innecessari) de procedir a llevar una volta de Jaleo i fer ses Canyes tot d’una. Però de cop va deixar anar sa gran ruixada. Vam insistir, «hauríem d’aturar» i la seca resposta va fer que avui vulgui expressar aquestes paraules: «Jo seguiré, qui se’n vulgui anar que se’n vagi!». I tot just després, es gran desastre que, sí, es podria haver evitat si l’egocentrisme i l’ambició d’aquells que creuen tenir el poder no hagués ennuvolat el propi sentit comú.
El que jo sent és impotència de formar part d’una Junta que semblava, tenia veu però no vot i tristor de recordar aquell moment que no només haurà encongit més d’una levita a causa de l’aigua, sinó que també ha encongit el cor a més d’un/a que estimam aquesta festa per damunt de tot.
Explicat tot el succeït, i com a membre de sa Junta i, crec, que en nom de gairebé tots els components que vam intentar evitar que tot acabés així, vull agraïr especialment la feina d’alguns grups de persones que es van veure obligats a passar aquell calvari per tal de mirar per la nostra seguretat i la de tothom. Al cos de policia, protecció civil, Creu Roja i demés sanitaris, de tot cor, gràcies. Gràcies a tota persona que ajudau als Caixers i Caixeres i a tot aquell que va quedar xop per tal de recollir es cavalls i, perquè no, gràcies a aquell grupet de no més de 30 persones que fins es darrer moment vau quedar dins sa plaça al cant de «Sant Lluís, Sant Lluís». En definitiva gràcies a tot un poble que majoritàriament estimau i respectau ses nostres festes.
I entre tant agraïment també vull demanar perdó, tan sols a un company de plaça indispensable per jo, el meu amic, el meu company, el meu cavall, Bravo. Perdó per haver-te fet passar per aquell moment. Potser mai ho entenguis, però sense tu res seria igual. Esper que seguim caminant junts per molt de temps.
Dit açò, i com deia en un principi, amb el cor trencat pel moment tant dur que vam passar i la impotència de veure que no vam ser escoltats, seguiré defensant que sí, es podria haver evitat acabar d’aquesta manera. Tot i així, gràcies Sant Lluís i fins l’any que ve si Déu vol.
