«Un perdigot que va morir de vell» és un llibre fruit d’anys d’observació de la vida de les perdius i de la seva caça que han elaborat dos amants de l’activitat cinegètica, el policia local Josep Riudavets i vicepresident de la Societat de Perdigoters de Menorca, i el geòleg Joan Rosell. El llibre, editat per la revista «Xerra i Xala» amb la col·laboració de l’Ajuntament des Mercadal i la Societat de Perdigoters, ha estat imprès per Gràfiques Menorca.
La història és protagonitzada per un perdigot fictici i idealitzat, que va néixer a la regió de Tramuntana de Menorca i va viure uns 13 anys, passant els tres primers pel camp i altres deu engabiat, segons assenyalen els autors. A finals de novembre les perdius entren en zel, el moment àlgid és a finals de gener i començament de febrer. Precisament, la història comença quan les perdius s’aparellen. Els mascles amb molta excitació sexual cerquen la seva parella i en general la troben. Les femelles moltes vegades arriben a poder triar el seu amant, en un emparellament que sempre és temporal i acaba el mateix any, i com ocorre molt freqüentment no tarden gaire a aparellar-se de nou.
La pubertat és període de transició entre la infantesa i la maduresa, quan la perdiu és perdigana, que va des de mitjan agost fins al començament d’octubre, caracteritzat pels ràpids canvis en l’aspecte físic i el seu comportament. Es passa d’una dieta fonamentada en menjar formigues a llagosts i d’aquesta a ingerir gra i verdura; és a dir, de ser animals carnívors a ser vegetarians. També canvien de tipus de cant, al cap de tres mesos d’anar piulant passa a fer reclams i escotxinar, mentre que amb un mes i mig les ales s’enforteixen i comencen a volar.
Cicle vital anual de la perdiu, la majoria només en recorren un.
Maduresa
Entre la primera setmana d’octubre i la darrera de gener o primera de febrer s’alça la veda, en què han entrat en període de maduresa i encara mai han estat tirotejades. Amb la cacera amb cans fan les volades més ràpides i més llunyanes, es fan físicament més fortes i mentalment madures.
Per la seva part, la cacera amb reclam és tranquil·la i requereix paciència, astúcia i habilitat. La gàbia de reclam ha d’estar fortament subjectada i la part baixa es dissimula fins a gairebé la meitat amb branques verdes. Situar les bagues és una feina sensiblement delicada, es posen a tres dits de terra i el caçador s’amaga a una distància com a molt de 30 metres. Es construeix una barraca de rama dins una mata on no pot ser vist i, a la vegada, des d’on presencia l’espectacle per una espitllera. Si agafa una perdiu, s’ha de poder sortir fàcilment per treure-la de la baga i d’aquesta manera evitar que s’arribi a escanyar.
L’aprofitament gastronòmic de la perdiu ja és recollit al llibre «Art de la cuina», de Fra Roger, en el segle XVIII, mentre que Josep i Damià Borràs en el llibre «La cuina dels menorquins» (1988) inclouen dues receptes per cuinar-la, com són les perdius amb col i les perdius a la menorquina.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.