50 anys del col·legi Sant Francesc d'Assís de Ferreries: mig segle d’escola inclusiva i en català

Quan la dictadura franquista tocava fons i encara no s’havia aprovat la Llei de Normalització Lingüística, quan encara no hi havia ratios, ni es contemplava posar professors de suport a l’aula, la pedagoga catalana Maria Dolors Amat hi començà a introduir de forma desinteressada i altruista el projecte d’escola cristiana que despuntava a Catalunya. L’atreia «l’estil de vida auster» i allunyat del consumisme que havia percebut entre les famílies del poble.

Els canvis que promulgava la Llei General d’Educació de 1970, amb la posada en marxa de l’EGB, foren la gènesi que propicià el sorgiment d’un projecte educatiu que ha marcat milers de ferreriencs.

La crisi de vocacions amenaçava l’antiga escola de monges, el que dugué el llavors rector Cristòfol Triay a cercar una comunitat que continuàs la feina de les franciscanes, que eren al poble des de 1921. Finalment aconseguí convèncer les Dominiques de l’Anunciata, que n’acceptaren la direcció i crearen la seva primera comunitat a Menorca. El nou centre, titularitat de la diòcesi, que tenia entre el seu professorat a germanes de totes dues congregacions, baratà el seu nom en agraïment a les franciscanes.

Pere Al·lès, president de la primera junta de pares, recorda que els inicis van ser especialment durs, ja que moltes famílies no podien pagar la quota de 150 pessetes que s’havia acordat i, com que la prioritat era «servir a les famílies més necessitades», tampoc no se les apretava. Així que «havíem de fer de tot per recaptar doblers: des de vendre cartró a organitzar tómboles».

Fins i tot les religioses s’avenien a cobrar la meitat del sou i s’implicava tothom, pares i alumnes inclosos, en la neteja i el manteniment del centre. «Molts al·lots tenien cura de no embrutar perquè sabien que els tocaria fer net», apunta una de les professores, Magdalena Moll.

A aquell esperit col·lectiu hi contribuí de forma decisiva Maria Dolors Amat, que venia a Ferreries un cop al mes per ajudar els grups de matrimoni i començà a orientar les famílies i a muntar tallers i escoles de pares. «Ens va ser de gran ajuda -diu Pere Al·lès- perquè no ens vèiem capacitats per educar bé i preparar els nostres fills per al nou món que s’obria amb la democràcia». La pedagoga es preocupava d’atendre la diversitat i d’identificar els problemes que els al·lots duien de casa.

A proposta de Pere Melis, secretari de la delegació diocesana de l’ensenyança, s’havia implantat la coeducació des del primer curs, amb alumnes dels dos sexes, perquè no hi hagués «discriminació escolar». I Josep Manguán havia proposat «harmonitzar fe i cultura» i «ajudar l’alumnat a tenir una visió crítica i transformadora».

La introducció primerenca del català i d’ensenyar l’entorn més proper va ser el primer pas, però no l’únic. Els reptes continuaren en les dècades posteriors. Per pitjar a l’administració perquè construís un institut a Ferreries, i els joves no haguessin d’anar així a Ciutadella, i per desdoblar les aules i disposar d’un concert educatiu, malgrat les reticències de l’administració. «Empenyien una part dels alumnes a anar a l’escola pública, on hi havia més espai, però les famílies es van plantar. Va costar», recorda Josep Carreres qui, a més de professor, ha estat el batle durant 12 anys.

«Com més traves ens han posat, més units hem estat», destaca Ángela Beneit. «Pares i professors hem anat a una. Hem estat una escola activa, inclusiva, oberta al món i que ha treballat en valors», diu Magdalena Moll. Tant que, segons Concha González, «si un dia l’escola es tanca, en sortirà perdent Ferreries».

«Meloussa», el primer llibre de text sobre Menorca i en català

Feia sols set anys que l’escola funcionava i ja es va decidir que el curs 1981-82 seria el primer que tota l’ensenyança del centre, menys l’assignatura de castellà, s’impartiria en català. Encara no s’havia aprovat ni l’Estatut d’Autonomia (1983) ni la Llei de Normalització Lingüística (1986) i, segons recorda l’exrector Bosco Faner, «alguns pares reaccionaren intranquils i manifestaren els seus dubtes». Fins i tot, «algú va arribar a matricular el seu fill per aquesta causa al centre públic» Castell de Santa Àgueda, que s’havia construït el 1977.

Però els professors no es conformaren i en 1983 decidiren que s’havia de donar una passa més. Josep Sastre, Antoni Fullana, Antònia Comes, Magdalena Moll, Beneta Villalonga i Catalina Vaquer elaboraren conjuntament el primer llibre de text sobre Menorca i en català.    Així nasqué «Meloussa: ciències socials de Menorca», fet amb màquina d’escriure i fotocopiat amb l’ajuda dels alumnes.

Difonia tant la realitat geogràfica i natural de l’Illa com els principals contes i rondalles del patrimoni cultural. Tota una fita per a l’educació a Menorca, que el Consell no tardà a reconèixer el 1984 amb el premi Sant Antoni en la modalitat de mestres i acabà editant cinc anys més tard. També es donà al Sant Francesc d’Assís el primer premi en l’àmbit escolar «pel nivell pedagògic i l’ensenyament en català».

El prevere Antoni Fullana, actual delegat diocesà de mitjans de comunicació, donava classes de religió i català als alumnes. En 1982 va guanyar una càmera i un magnetoscopi per posar en marxa un taller de vídeo que també deixava als joves expressar-se en la llengua pròpia.

La inquietud que es vivia al centre era tan gran que el 1989 es va crear també «El Missatger», una publicació trimestral pròpia del col·legi feta pels alumnes de l’aula taller de periodisme que s’hi va crear. 35 anys després, els actuals estudiants de l’escola encara continuen fent-la.

S’ha assolit així l’objectiu que, segons Pere Al·lès, es pretenia: «Crear una escola amb identitat cultural pròpia, que afavorís l’estima per la pròpia llengua i per la cultura».

Alguns dels 1.300 alumnes de l’escola fan avui de docents, entre ells l’actual director, Joan Pons, qui confessa haver sentit sempre quelcom especial. «Entrar cada dia a l’escola implica molt més que anar a fer feina».