Vagi per endavant que aquest escrit no pot tenir la intenció de judicar ni criticar, en cap sentit, l’obra presentada pel fet de que el cronista no ha tingut temps ni ocasió de llegir el llibre; simplement es tracta de la descripció de l’acte de presentació pròpiament dit, és a dir allò que en temps es deia ‘cròniques de societat’, avui limitades al camp propi de les revistes d’un to cromàtic a prop del color vermellós apagat, dit també rosaci.
D’altra banda, la meva inexperiència en comentar actes d’aquesta casta, ha fet que l’estructura d’aquest article s’assembli a la representació d’una obra teatral. Vull dir que es tracta d’una obra (la novel·la) representada pels actors (editor presentador i autor), representada a un lloc concret (llibreria i sala d’actes) i representada per a un públic (els assistents a la representació).
Obra: Començaré per l’obra. Es tracta d’una novel·la de caràcter històric en la qual el tema és la ‘disputa de Barcelona’, que va tenir lloc a la dita ciutat l’any 1263, amb la presència del rei Jaume I. Cal recordar que la conquesta de Menorca pel rei Alfons III (o II, segons com es miri), net de Jaume I, va ser 28 anys més tard (1287). Josep Maria Quintana és un expert en novel·lar la història. Segons ell, «la novel·la, a través de la mentida, permet explicar millor i donar a conèixer la història als lectors»; per tant, novel·lar no és altra cosa que emprar la mentida (o la imaginació) per a difondre els fets històrics a descriure, o així ho vaig entendre jo. Són ja moltes vegades que l’autor ha utilitzat aquesta tècnica, amb resultats destacables. Entre els personatges que apareixen a l’obra, cal destacar l’inductor de la disputa, Raimon de Penyafort -que va arribar a Sant-, el frare dominic conegut com ‘Pau Cristià’ i el rabí de Girona ‘Ramban’. La resta la podeu saber llegint aquesta interessant novel·la; aquí només vull fer una crònica de l’acte.
Els actors: la sessió va ser iniciada per l’editora Eulàlia Pagès, que va passar la paraula a l’historiador Josep Maria Fradera Barceló, catedràtic de la universitat Pompeu Fabra, fent una acurada descripció i interpretació personal de la novel·la i que va passar el torn de paraula a l’autor, Josep Maria Quintana Petrus, iniciant-se un molt animat i àgil intercanvi d’opinions que va durar prop d’una hora. Aquesta part de l’acte va permetre que els presents anessin prenent consciència dels fets ocorreguts ara ja ha fet més de 750 anys, amb interpretacions molt acurades i destacables de com anaven les coses de la religió per aquells temps, entre els catòlics i els jueus.
El teatre o sala: he de reconèixer que la sala on s’ha fet la presentació m’ha deixat bocabadat. El tracta d’una llibreria que, a més dels espais convencionals atapeïts de llibres, disposa també d’un bar-cafè, una zona d’esplai, amb piano de cua inclòs, i un espai -on es va fer l’acte de presentació- dedicat a l’exposició i venda de llibres de segona lectura. Aquests llibres duen una enganxina que diu «BYRON second LIFE», una segona vida per a llibres, que en cas contrari, haguessin acabat passats per la guillotina (de la impremta, és clar) i destinats a ser pasta de paper, per a utilitzacions posteriors menys nobles. Vull fer un incís personal, atesa la proximitat de la llibreria al bar Gelida, on uns quants de vells anem a fer berenars de forquilla, i us puc ben assegurar que serà un lloc de visita freqüent per la meva part. Açò m’ha fet recordar el «Cementeri dels llibres oblidats» de Carlos Ruiz Zafón, però en sentit absolutament contrari: una segona vida dels llibres, ben a la vista de tothom i no amagats a un magatzem secret. La sala, plena a vessar.
El públic: Com era freqüent als denominats «Ecos de Sociedad» de la premsa de temps passats, caldrà citar alguns i algunes, dels presents a l’acte. Per cert, és freqüent que açò que jo denomin ‘la penya menorquina’, és un conjunt de persones que ens trobem a llocs diversos. Per ordre alfabètic de llinatges cal citar, entre d’altres, a Anglada, Pere; Bagur, Maria; Mascaró, Jaume; Pons, Rita; Salord, Nacho; Seguí, Begonya; Seguí, Gràcia i Sitges, Lucien. A destacar la presència de Lluís Foix, col·laborador assidu de «Es Diari», antic director de «La Vanguardia» qui es va retrobar amb un vell col·lega de l‘afortunadament desaparegut servei militar obligatori, Jaume Mascaró. «Històries de la mili».
Epíleg. En acabar, uns quants (i quantes) vam anar a fer «un mordisco» com hagués dit aquell inefable batle conegut per ‘Toni miracielos’ i entre mordisco i mordisco vaig saber que a la llibreria Ona, un altre columnista des Diari , Pau Faner, presentava la seva darrera novel·la «La dama de Constantinoble» a la mateixa hora. Per tant i atès que no tinc el do de la ubiqüitat, no vaig poder fer una doble crònica.
Del que no hi ha cap dubte és que Barcelona va ser «ocupada» per escriptors menorquins.
Per a més detalls i coneixements, cal llegir l’obra de Josep Maria Quintana «La disputa de Barcelona». Absolutament aconsellable.
