Banyes i violins en harmonia

Abans de la primera nota, va alimentar el hype una escenografia, una estètica, molt acurada, amb un vestuari fosc, adequat al to barroc que acostumen a tenir els grups de metal simfònic. Nightwish, Cradle of Filth o Within Temptacion van ser algunes de les formacions que Najash va escollir per a un repertori seleccionat per fer encaixar de la millor manera possible els components de la banda, ja que aquestes bandes tenen veus femenines de perfil líric.

Les mescles d’elements tan poc acostumats a conviure sovint són arriscades. Era un risc ajuntar en un metre quadrat d’escenari la força desbordant de la guitarra heavy i la veu gutural, de caverna, d’un pletòric Jairo Carreras, amb les veus líriques i formes suaus de Maria Camps i Marina Plovins. Era un risc apujar el to tan amunt. I hi havia el risc d’acabar deixant enrere les cordes fregades. Però tot va sortir perfecte, perquè el millor antídot als riscos és la feina, la preparació, i es notava que Najash està molt lluny de ser una cosa improvisada. Les hores hi són i es perceben en cada nota.

A la primera línia de l’escenari, les dues sopranos, Jairo i el violí inquiet d’Eva Febrer van compartir protagonisme amb un equilibri absolut. El perfectament identificable so dels acords del heavy, que feia moure caps i aixecar punys amb banyes entre un públic de predomini metàl·lic, encaixaven a la perfecció amb unes sopranos immerses en un nou rol, i que també van acabar fent les banyes. El metal era incontenible. L’acústica de la sala va respondre de forma excel·lent al repte de digerir tants decibels i força. Sonava fantàstic. Els assistents es miraven amb admiració i reconeixement. Sí, Najash sonava molt bé. L’energia era gegantina, l’harmonia seductora. I les cordes fregades de perfil simfònic? Tot i que l’havien de lluitar liderats per la majúscula Febrer, van aconseguir tenir un espai destacat, més identificable a mesura que avançava la nit. Tot sonava i se sentia, tot lluïa.

Un dels hàndicaps era que una part important del públic podia no conèixer la majoria del repertori. El metal simfònic no és el més popular a Espanya. Però el desconeixement va incrementar la sorpresa, l’impacte de la proposta de Najash. Un gest cap a la cultura heavy més clàssic va arribar a l’inici de la segona part del programa. El fabulós «Fear of the dark» d’Iron Maiden, himne del metal, es va interpretar amb les cordes del violí d’Eva Febrer fent el paper de les cordes vocals de Bruce Dickinson, entre altres. Una filigrana meravellosa de la intèrpret que va encendre l’espurna del projecte.

Un altre referent clàssic va ser l’aparició del fantasma de l’òpera, amb la cançó d’aquest nom de Nightwish, amb Camps exuberant i un Jairo desfermat. I, com en tota producció de metal, no podia faltar alguna balada, que vam gaudir sobretot els fans d’Evanescence (escoltin Evanescence) amb Marina Plovins.

Llarga vida al metal i llarga vida a Najash. El hype augmenta.