De què anam?

El conflicte el té Espanya

|

Valorar:
Visto 166 veces

Hi ha lleis de creure. Un amic des Mercadal me demanava com me pens que acabarà el ‘conflicte català’, ara que sembla que hi ha més racionalitat al govern espanyol. No li vaig amagar que la meva impressió és pessimista, però no perquè existeixi un ‘conflicte’ a Catalunya sinó perquè qui el té, i gros, és Espanya.

Mirant enrere, ja fa 300 anys que el té. Des del dia que els partidaris d’un estat unitari van guanyar -per les armes- i van imposar el motllo de Castella a tots els habitants de la Península. No cal cercar gaire enfora per trobar un exemple. Menorca havia pogut viure prop de cent anys sota la corona britànica sense que se li qüestionassin les seves lleis, ni les institucions, ni la llengua. Van tornar ell mandataris espanyols i ràpidament ho van trasbalsar tot. El nou unitarisme es va imposar sense cap mirament.

El problema d’Espanya és que, en tot aquest temps i amb excepcions puntuals, no ha trobat la manera de fer compatible aquell nou model d’Estat amb la diversitat dels seus territoris. També és cert que la majoria han anat claudicant, però Catalunya era molta Catalunya per acceptar la seva dissolució. Com el País Basc, que en canvi i pels motius que tots sabem, ja fa quaranta anys que a la pràctica és independent, i ningú no li qüestiona.

Amb èpoques de més calma o de més enrenou, Catalunya no ha acceptat mai el motllo que se li imposava, i poques vegades ha trobat un interlocutor que la volgués escoltar. L’excepció potser són els moments de la proclamació de la República espanyola o del restabliment de la democràcia. Però si repassau els llibres d’història, veureu que, tret d’aquests moments, la solució ha estat sempre el bombardeig de Barcelona o la imposició d’una dictadura.

Però hem de voler creure que els temps han canviat i que avui les desavinences polítiques -que també són econòmiques- es poden resoldre civilitzadament, simplement votant. Tot i que si mires com va el món, en dubtes. Aquí mateix, hi ha moltes veus que asseguren que si el govern català hagués fet efectiva la república que va proclamar el novembre passat, hauríem tornat a sentir renou d’armes, i no precisament de les de Catalunya, que no en té.

La realitat és que la Generalitat va proclamar la república, després de deu anys de no ser escoltada i de celebrar el referèndum més torpedinat de la història, però no la va fer efectiva. I les proves de què açò és així, són evidents.

Però així i tot, el seu govern és a la presó, pendent de judicis sumaríssims, o a l’estranger, acollit a una justícia que sembla més independent dels interessos polítics. I encara hi ha més de mil batles, càrrecs públics i activistes socials pendents també de judici, alguns d’ells acusats de terrorisme, quan fins i tot Déu sap que el moviment català no podia ser més pacífic.

I és en aquest context que, dilluns passat, per primera vegada després de deu anys d’enrenou, un president espanyol es va asseure a rallar amb calma amb el president de la Generalitat. Que ja no és el que hi havia, perquè aquell el va cessar el senyor Rajoy, a la vegada que imposava unes eleccions per veure si els catalans estaven prou espantats per canviar d’opinió. Però -així son les coses- les van tornar a guanyar els de la mateixa corda dels presoners i exiliats.

Després de tants anys i enmig d’aquest bordell, és evident que l’entrevista de dilluns passat no havia de resoldre res. Però era necessària per restablir el diàleg. Per més que bordin aquells que voldrien que el problema no s’acabàs mai. Vull dir els dirigents de Ciudadanos i el PP, sempre disposats a tirar llenya al foc, segurament perquè, com fa tres-cents anys, pensen més en esclafar Catalunya que en acceptar-la tal com és.

Era impossible que els senyors Pedro Sánchez i Quim Torra arribassin el primer dia a cap acord, perquè els seus punts de partida són, per força, absolutament contraposats. El governant espanyol continua presoner del principi que Espanya és una nació per la gràcia de Déu, i el català de la pervivència de la seva pròpia nació.

La diferència és que som al segle XXI i que vivim a una Europa en què ja no hi ha nacions per la gràcia de Déu. I en què les fronteres nacionals es dilueixen, en què les lleis no poden estar per damunt de les persones, sinó al seu servei, i en què els ciutadans s’han acostumat a resoldre els conflictes polítics votant.

Contestant el meu amic des Mercadal, si és així, el senyor Torra potser haurà d’esperar estona, però té les de guanyar. Si encara no és així, qui s’endurà el premi serà el senyor Sánchez, però Espanya continuarà sense resoldre el seu conflicte permanent.