De rebot

De presó a escola

|

Valorar:
Visto 85 veces

El recinte de la Model de Barcelona, on tants d’esdeveniments lúgubres s’han succeït al llarg del segle passat, una volta desmantellada definitivament com a presó, a més de diferents espais cívics acollirà properament una escola. Una notícia excel·lent que segurament aplaudirien els demòcrates antifranquistes que hi van patir repressió després de la Guerra del 1936 i fins als anys 70. Un país on de les presons fan escoles és un bell país. I si l’escola duu el nom de Lluís M. Xirinacs, el pacifista indòmit que no defallí allà davant per l’amnistia dels presos polítics i per la llibertat i plena sobirania dels Països Catalans, més motiu d’alegria.

Tanmateix, la mort de Francesc Vicens em torna a moments viscuts temps enrere quan vam coincidir fent campanya pels candidats d’Iniciativa per Catalunya a terres gironines. Si no ho record malament, era a finals dels 80. Vicens, des del seu compromís inequívocament d’esquerres i catalanista, havia estat un temps l’única veu d’Esquerra Republicana al Congrés dels Diputats. Aquella ERC de Joan Hortolà poc tenia a veure amb l’actual esquerra independentista i Vicens, que havia militat al PSUC en la clandestinitat, ara donava suport a una força política emergent: la IC de Rafael Ribó. Conserv a casa el Manifest Programa d’aquella «i», que per a mi era llavors l’agulla de la brúixola que assenyalava el nord dels projectes d’emancipació. Parlàvem d’un futur federal per a l’Estat espanyol i quedava clar -el professor Miquel Caminal ho explicava-: açò significava el reconeixement del principi de sobirania per a les diferents nacions de l’Estat espanyol. No hi pot haver pacte (foedus) entre iguals sense aquest reconeixement, que implica, òbviament, el dret a decidir de cada subjecte polític. La qual cosa callen o silencien els actuals ‘federalistes’ espanyols, tot sia dit. Deia el programa: «La nació, en el nostre cas la catalana, és un marc d’especificitat social, econòmica, històrica i cultural. Els seus ciutadans i ciutadanes han de tenir els instruments polítics que els permetin exercir el seu protagonisme individual i col·lectiu». Els demòcrates mai no haurien d’haver abandonat aquest principi enmig de la renou supremacista en què Espanya no sent, perquè no escolta, la diversitat nacional de l’Estat.

Vicens i Xirinacs van patir presó en la defensa de llurs ideals democràtics, també la independència. De presos polítics, n’hi ha encara ara. Els seus exemples ensenyen a no defallir. De vegades, la història s’accelera i, vet aquí que d’una presó en pot sortir una escola.