De què anam?

Quina por que feim, els menorquins!

|

Valorar:
Visto 285 veces

Des de Barcelona, qualque vegada he intentat mirar IB3. Però me sol succeir que és el moment que estan transmetent un reportatge de les muntanyes de Mallorca, sempre el mateix i amb la mateixa música de fons. I amb un cartellet que m'avisa que no he triat l'hora bona: estan emetent un programa prohibit fora de les Illes, i ho solucionen mostrant paisatges.

Des des Mercadal me succeeix una cosa semblant, quan vull veure TV3. Aquí no me mostren las muntanyes de Montserrat, però tampoc no me deixen mirar la programació real del dia, perquè han de tapar els programes que està prohibit veure des de fora de Catalunya, i ho fan amb material de segona.

ARA QUE JA torna a emetre la Televisió Valenciana -després dels escàndols del PP valencià-, ja han anunciat també que, de moment, no la podrem mirar des de fora, ni poc ni molt, perquè sembla que les seves fronteres electromagnètiques són molt més impenetrables que les que separen qualsevol Estat europeu.

No deixa de ser xocant aquesta obsessió perquè no puguem veure les televisions vesines que, a més no són canals privats de pagament, sinó televisions públiques, pagades amb doblers de la comunitat autònoma. I que rallen un idioma que poques ocasions més tenim de sentir-lo per la tele.

I encara ho trobes més xocant si t'entretens a jugar amb el mandu a distància. Pots arribar a sintonitzar dotzenes de canals, la majoria impresentables i destinats a promoure la beneiteria universal, cosa que també deu formar part de la globalització. Però les televisions públiques vesines, no.

Clar que aquesta realitat te la pots mirar amb ulls de be degollat i pensar «deu ser que no toca», o com un militant de la irracionalitat i exclamar «millor, jo mai no les miraria!». Però és evident que no tothom es pren la vida d'aquesta manera i n'hi ha que s'obstinen a pensar les coses.

I açò de pensar és terrible, perquè cavil·lant, cavil·lant, s'arriba a conclusions. A l'era de les tecnologies més avançades, amb astronautes que poden veure partits de futbol des de l'espai, tres comunitats que han viscut aferrades entre elles des de fa més de mil anys, tenen dificultats per mirar-se per la televisió.

Naturalment el problema no és tècnic, així que només pot ser polític. I és que qualcú que comanda molt i que s'amaga darrere les lleis, ha decidit que com més separades les obligui a viure, millor. Contradient les lleis de la ciència i en contra dels principis de germandat i unitat que en canvi deu predicar a ca seva, i matant els impulsos culturals que així i tot és evident que compartim...

La conclusió és que aquest qualcú deu remenar molt pel Congrés i pel Senat, per la Judicatura i per les Reales Academias, i viatjar en el tren de la bruixa. I que aquest qualcú, que fa centenars d'anys que es renova com els vampirs, mos té por. Una por tan grossa, que mos vol com més separats millor.

JA VAIG EXPLICAR un dia que la meva àvia materna era pagesa i trilingüe, perquè l'any 1909 havia acompanyat a sa senyora en un viatge per Catalunya i València, sense deixar de rallar menorquí, que en aquell temps era l'única cosa que sabia.

A aquest qualcú que tant comanda a Espanya no li devia fer cap gràcia el viatge de s'àvia, de la mateixa manera que ara no li agrada gens que, sense necessitat de viatjar, mos puguem sentir i veure per la televisió. Ni gaudir dels accents de la nostra llengua, ni descobrir quantes coses tenim en comú.

I no és estrany que en tinguem moltes, perquè vam viure durant centenars d'anys federats, i els nostres llinatges antics són els mateixos vagis on vagis d'aquests territoris. I les velles cançons i les dites populars es repeteixen aquí i allà. I per paga, a dia d'avui són les comunitats que més doblers aporten a Espanya, i més pocs en recuperen...

El senyor qualcú tot açò ho sap de fa molts anys, però en comptes de valorar-ho, de animar-nos a reforçar els nostros vincles comuns i, mentre aguantem, continuar empenyent més que els altres, mos vol ben separats. I borda mostrant els ullals per poc que insinuem el nom que mos ajunta. Mos té por, molta por. No als d'aquí o als d'allà, a tots.