Flor de sofre

Parem la intolerància?

| |

Valorar:
Visto 159 veces

Està a la vista de tothom que la intolerància està pujant i la convivència en pau està en perill. L’escalada de violència verbal no fa més que pujar i pel moment no es veu a l’horitzó cap senyal de voler bastir ponts de diàleg. És més, anem com els crancs: cap enrere. El conflicte català ha conduït pels conductes de pensaments fal·laços, que no discriminen entre opcions polítiques i formes culturals, a que les majories amb sentiments identitaris espanyolíssims vegin com una amenaça la diferència lingüística i cultural. Ara la volen anorrear. Sembla que a les Castelles ni una minoria hi ha disposada a veure que la complexitat cultural fa riquesa. Lluny, molt lluny en el temps, queda l’època en què la intel·lectualitat espanyola, a finals dels anys setanta i inicis del vuitanta del segle passat, defensava la pluralitat lingüística existent a l’Estat espanyol i animava a conèixer i estimar la diversitat. És lamentable veure el silenci còmplice de les universitats i dels intel·lectuals espanyols respecte el que està succeint. És trist, molt trist, veure el poc nivell de saviesa existent.

Sí, és desanimador veure les poques ganes de fer amics i la voluntat de fer baralla d’alguns. Puc entendre que la independència de Catalunya a molts no els faci cap gràcia, perquè opten per l’autonomisme. És més, per una vertebració territorial d’Espanya, també puc entendre opcions completament centralistes. I posats a fer volar la imaginació política, veig legítims i a respectar, no criminalitzar, els qui voldrien una Unió Europea governada des de Berlin o una Menorca de nou en mans del Regne Unit. Ara bé, el primer pas per una convivència democràtica i tolerant és saber destriar els ous del caragols, tenir clar que una cosa són les polítiques, en quan posen i poden posar damunt la taula múltiples i variades vertebracions de sobirania, i una altra les forma de vida culturals, les llengües. D’unes es pot parlar, de les altres no, només respectar-les perquè són irreductibles.

Mentre que sí és possible parlar i discutir d’organitzacions polítiques, sobre les llengües no, perquè senzillament són. No són ni més bones ni més dolentes, senzillament són. Així, entrar a qüestionar-les, invocant eslògans com els del dret de la llibertat, com fan per desgràcia alguns, és menysprear-les amb la qual cosa només sembren odis i ressentiments. És el que està succeint.

La primera passa per assolir un tarannà democràtic i tolerant és fer teu el pensament de la debilitat de la vida, assumir com a pròpia la incertesa davant la pluralitat inabastable que ens encara. Mentre que el món és divers i inassequible, i malgrat l’haguem empetitit per la globalització, la nostra vida individual és un nores. Ni dedicant les vint-i-quatre hores del dia observant, escoltant i estudiant, podem arribar a parlar tots els idiomes existents al planeta, tampoc arribarem a conèixer totes les formes i estils de vida dels diferents pobles, ni les seves religions i creences. Cal partir d’aquesta constatació i fer-ne una font d’energies per l’aprenentatge i l’estímul pel respecte als altres.

Per açò, la fita de tot ensenyament hauria ser inocular en els aprenents les ganes d’aprendre, i fer veure que la veritable fortalesa i autonomia és assolida només des del moment que ens guanyem la confiança dels diferents, perquè els valorem tal com són, perquè hem après a sortir de la nostra bombolla narcisista i ens interessen les seves alegries i també malalties.