Café, cruasán y...

Falta personal

| |

Valorar:
Visto 96 veces

Als partits de bàsquet entre amics, del tipus samarreta corporativa de «Talleres Miguel» i panxes més voluminoses que la pilota, se solia fer una broma. Quan un dels jugadors cridava «Falta personal!», alguns jugadors de la banqueta entraven de cop a la pista, per la qual cosa un dels equips passava a jugar amb més efectius dels reglamentaris. Tot acabava en rialles i alguna celebració amb escuma.

«Falta personal!» criden ara des del Consell. Una austeritat que va fer pagar la crisi a justos per pecadors va comportar una dieta severa a l’administració. La inflexibilitat va ser exagerada, com demostren els elevats superàvits recents, i ha creat problemes, però va tenir efectes positius, com posar ordre i rigor a unes cases on es trobava a faltar de forma preocupant. Tenir ajuntaments i consells fermats de peus i mans davant unes necessitats creixents i canviants no era una mesura sostenible, però ha d’haver servit per no repetir errors.

Superàvit, partits d’esquerres que ho volen demostrar i llibertat per contractar és una combinació que genera temor fins i tot als més contraris a Montoro, als més progressistes partidaris d’un sistema públic potent. L’increment de personal no pot ser només un gest per invertir la tendència i l’humor dels sindicats, ha de tenir una justificació clara i efectes immediats en la prestació de serveis. El contrari suposaria, a la llarga, un tir al peu. D’entrada tranquil·litza el fet que bona part de les places que crea el Consell siguin de l’àmbit social, on la feina mai no s’acaba (com deia mon pare del seu taller). Ara bé preocupa, per exemple, que fa no massa temps la consellera del tema reconegués una inquietant falta de control sobre una recent concessió als sindicats, aquella reducció d’horari a canvi d’una bossa d’hores que, pel que va dir, va néixer foradada.

Aquest partit de bàsquet és oficial, i s’ha de guanyar jugant bé amb els jugadors que toca. Ni més ni manco.