De rebot

En Joan Petit com balla

|

Valorar:
Visto 137 veces

La col·lecció Capcer de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME) ha publicat recentment el seu núm. 33 en format més gran que l’habitual, no debades reprodueix lletra i música de deu dotzenes de cançons folklòriques, de bressol, llegendàries, glosats, romanços... Constitueix el volum I del «Cançoner popular de Menorca», recopilat per Bep Cardona Truyol, amb il·lustracions de Joan Pons Pallicer i prologat per l’antropòleg Jaume Mascaró Pons. S’hi dedica un capítol a jocs i cançons infantils. Entenem el gran interès cultural i didàctic que aquest tresor pot tenir per als nostres infants quant a l’educació del ritme, usos lingüístics, socialització, etc. La publicació de cançoners infantils compta a Menorca amb precedents que no es poden menystenir, com ara el llibre editat pel Consell Insular el 1983, reeditat el 2005: «Folklore menorquí. Un recull per a les primeres edats».

Que no es preocupin els enderiats pels adoctrinaments. En aquest excel·lent material pedagògic es troba no solament el dipòsit cultural de la nació catalana present arreu del nostre àmbit lingüístic, sinó també en un contínuum popular molt més extens. Com a mostra, la cançó basca Ipurdi dantza, que no és altra que la nostra «En Joan Petit quan balla» (per cert, aquesta no figura al Cançoner). Fa uns dies, arran de la bona nova que el fill de Messi era «adoctrinat» en català a un escoleta de Barcelona amb aquesta cançó, Màrius Serra recordava l’origen terrible d’aquesta tonada. Ve d’Occitània. Any 1643, una revolta pagesa contra el rei de França Lluís XIV és encapçalada per Joan Petit (Petit de llinatge però personatge gran). Capturat per les tropes borbòniques li apliquen el turment anomenat «la roda»; així que les parts del cos que s’esmenten en la cançó (el dit, la mà, el peu... fins al cap) li són mutilades mentre el sotmeten a la maleïda dansa macabra. Res a veure, doncs, amb la cantarella gestual ingènua («Amb el dit, dit, dit, ara balla en Joan Petit...!»).

Una lliçó per a petits i grans: darrere presumptes innocències es poden amagar crueltats enormes. Enorme vol dir ‘fora de norma’. A qui transgredia la voluntat omnímoda del Rei Sol se li imposava el 155 del suplici normatiu. Normal! Qui la fa la paga. Qui desobeeix la voluntat de Déu, va cap dret a l’Infern (Lasciate ogne speranza, voi ch’intrate...). La caixa B del Partit de Bárcenas ocultava tota mena de despropòsits mentre el pobre poble votant ignorava cadascuna de les reiterades mutilacions del disc dur de l’ordinador, etcètera.