De què anam?

La mentida guanya

|

Valorar:
Visto 250 veces

Ja sabem que el cinema és una ficció. I que moltes de les situacions que mostra són impensables en la vida real. A jo, d’al·lot, sempre m’havien intrigat les pel·lícules de fletxes i espases, quan es presentava el rei i, des de dalt d’un cavall, exhortava el seu exèrcit a defensar la pàtria fins a la mort. Pensava: «i com el poden sentir des de tan enfora?».

Més tard vaig saber que en el món real havia anat d’una altra manera. No hi havia discursos i la cosa més habitual, abans de la batalla, era emborratxar els soldats per fer-los violents i agressius, i perquè perdessin qualsevol escrúpol per la seva vida i la dels enemics. Així és que els més valents solien ser els més borratxos.

Clar que aquelles guerres ja queden molt enfora i que avui el món és molt més sofisticat. Amb un micro a la mà i uns bons bafles, et pots fer sentir de molta gent. I la veu pot emborratxar encara més que el vi. I es pot emprar per dir mentides, que si les dius prou fort, sempre hi ha gent disposada a creure-se-les.

En temps de Franco se solia dir que l’únic que et podies creure de la premsa eren les notícies de l’estranger... perquè no hi havia manera de contrastar-les. Les que rallaven del país, ja se sabia que tot eren mentides i que seguien el guió dels propagandistes del dictador. Que per cert, quan anava a pescar, sempre agafava el peix més gros del riu.

Però la pràctica de mentir a l’opinió pública no es va acabar amb la mort del dictador. Poc o molt, tots els poders l’han continuat emprant per fer prevaldre les seves idees, però havíem de creure que amb més prudència i sotmesos al contrast de la llibertat de premsa.

Així ho pensava fins que he tornat a Catalunya, després d’una llarga estada a Menorca, i he pogut comprovar l’abisme que avui separa la realitat d’allò que diven els grans mitjans de comunicació espanyols. M’he atordit i m’he indignat. Perquè el relat que estan escampant per Espanya és d’una gran irresponsabilitat i pot arribar a tenir greus conseqüències.

Hi ha una voluntat explícita de fer creure als espanyols que Catalunya està fracturada pel debat de la independència i que la violència ja ha arribat al carrer. Estan disposats a fabricar o a tergiversar qualsevol notícia per fer creure que ha deixat de ser la societat pacífica que era i que -sense cap dubte- continua essent.

Escandalitza veure com la premsa, avalada per Ciudadanos y el PP, escampa notícies tan falses com les de la setmana passada: que a una dona li han fracturat el nas per arrancar llaços grocs. O que a València, en un concert, han agredit a un homo perquè volia retirar una pancarta catalanista. La pancarta hi era, però reivindicadora del feminisme... Es pot estar a favor o en contra del procés català, però mai a partir de la mentida.

No prou satisfets amb tergiversar notícies, divendres passat el nou secretari general del PP deia en públic, sense que li caigués la cara de tanta irresponsabilitat en un partit de govern, que per culpa de l’independentisme Catalunya era un dels indrets més insegurs d’Espanya i d’Europa.

Si alguna violència nova hi ha als carrers de Catalunya, és la de les bandes d’encaputxats que apareixen de nit per arrencar els llaços grocs de solidaritat amb els presos i exiliats. Ni el dret de reivindicar les seves víctimes, se li vol permetre a l’independentisme.

Unes bandes que recorren el territori, poble a poble, sovint acompanyades de símbols feixistes i amb la presència d’algun policia fora de servei. Una participació greu que el Congrés no podrà abordar perquè Ciutadans, el PP... i el PSOE, ho han vetat. Com es van negar en el seu dia a dur-hi l’acció policial de l’1 d’octubre.

La seva preocupació és una altra: que el jutge Llarena hagi de comparèixer «indefens» davant de la Justícia de Brussel·les, que el té citat el 4 de setembre. Exigeixen que el govern es faci càrrec de la seva defensa, tant en allò que afecta a la jurisdicció espanyola com a les actuacions particulars del jutge.

El peix sempre mor per la boca, i amb aquesta exigència deixen clar que mai han entès el principi democràtic que la Justícia ha de ser independent del poder. Els jutges belgues sí que el tenen clar, i segurament per aquest motiu han acceptat la demanda civil de Puigdemont contra Llarena, a qui acusa de parcialitat, partidisme i violacions dels drets fonamentals.

Però el relat que ens faran arribar pels bafles, ja ho veuran, anirà per un altre camí. La mentida, de moment, guanya.