Fets quotidians

Tribut a les mares

| |

Valorar:
Visto 321 veces

No és per falta de reflexions, la intensitat de l’agost te’n regala moltes, però la pena em fa mal escriure. Podria rallar de les noves ambulàncies del 061, de l’activitat d’urgències, de la delicadesa de la segona planta de l’hospital, però -tot i que la tristesa és íntima i una mica gelosa de fer-se pública- ho faré d’una persona especial: mumare.

Va néixer el 1932, així ja vos dic molt. Delicada de salut durant la major part de la seva vida, però alhora forta com un roure. Per una banda hi ha el buit que ens ha deixat. Les mares són una arrel important en la vida de qualsevol persona. Per molt que sigui previsible, es difícil rompre amb el sentiment de pertinença. A la plaça Sant Roc, les portes eren sempre obertes, la llar on hi podies comptar, la faldilla acollidora en les batalles de la vida.

Per l’altra, la part més dolça: l’estima. Solia anar carregada d’una senalla de feina i d’obligacions, que renovava de tantes coses bones. I vos rall d’ella per dir-vos que ha passat pena, quasi sempre, però era d’aquelles que no s’ha queixat mai per res, mai de la vida. I sabia de crisis, d’economia, d’energia, de canvi climàtic, de democràcia limitada i de viure amb el suficient i el bastant.

La mare com la millor mestra. Dissenyar la naturalesa com ella mateixa dibuixa, amb un esbós d’humilitat, reverència i límits. I de la mare i l’arrel, i de la terra com al seu oxigen. Sol i llavor.

Les mares, com la natura, són l’essència.