Xerrar boig

Rei Juan Carlos I

|

Valorar:
Visto 151 veces

No, no t'inquietis, no parlaré del Borbó, ara emèrit. Ni una, ni mitja paraula i mira que temes per xerrar-ne, com saps, n'hi ha a milers. He posat aquest títol ja que aquest és també el nom d'una universitat pública espanyola. Una universitat de la Comunitat de Madrid que, com si fossin botigues de Zara o locals –el qualificatiu «restaurant» seria exagerat–, de McDonald's, té els seus campus espargits, per moltes bandes: les facultats estan ubicades a Aranjuez, Alcorcón, Fuenlabrada, Móstoles i a la pròpia capital. Les xifres informen que compta amb uns 46.000 estudiants.

Tampoc no parlaré, no passis pena, dels tragicòmics i esperpèntics fets que, succeïts, just fa quatre dies, en aquesta mateixa universitat, van tenir com protagonista una coneguda política que, amb o sense màster, lluïa un antigós coloret a les galtes –furtat a un super...?–, i vestia com una figureta de Lladró, dama que sempre somreia, inclús quan va haver de deixar el càrrec i sortir del seu sumptuós despatx –encara no sabem si avergonyida–, per la porta del darrera. No estaria bé fer befa d'un cadàver polític, encara que la difunta segueixi somrient.

AQUEST RIDÍCUL i patètic episodi em porta sí, a fer, a fer-me, una pregunta molt senzilla: com pot ser que una universitat pública porti el nom d'una persona no universitària...? Quina relació pot existir entre aquest gran centre docent de l'Estat i el ciutadà que li dona nom...? Quins són els seus mèrits acadèmics..? La resposta, amic meu, és més fàcil del que penses. Respon únicament, simplement, a l'arrelada costum i tendència dels espanyols a l'adulació, a l'adoració als poderosos, a fer la pilota als qui comanden o son famosos.

AQUEST PAÍS nostre un dia surt amb un ciri a la processó i al dia següent crema esglésies. Una jornada qualsevol –millor si és laborable–, milers de persones poden esperar llargues hores per veure passar la carrossa reial agitant banderetes i poc després votar república. També certs àcrates i descreguts compren la revista Hola o surten com a devots penitents per Setmana Santa. Som un poble que de matinada assalta, amb histèric fervor, l'ermita del Rocío, sense deixar de ser també el més blasfemador. Contrasts, contradiccions, flagrants, que han marcat molts moments importants de la nostra atzarosa història.

Als habitants d'aquestes terres ens encanta, ai, posar noms de reis, reines, prínceps i princeses, encara ben vius, a carrers i places, universitats i hospitals, centres escolars, ponts, ports o pantans. Ens deleix, sembla, la pompa i ostentació del poder i la fama. Casaments, funerals o naixements de membres de la reialesa o de l'aristocràcia, provoquen atacs d'embadaliment i generen edicions especials de les revistes de paper setinat. L'enterrament a Sevilla de la peculiar i castissa duquessa d'Alba, va col·lapsar els carrers de la ciutat. Jo personalment vaig viure un d'aquests fets: a una fira de turisme, del cop i amb gran renou entrà qualcú envoltat i seguit de multitud de persones que aplaudien, fotògrafs, guàrdies de seguretat... el Rei visita la fira, vaig pensar. Ingenuïtat grossa la meva: el personatge aplaudit, fotografiat i protegit, era aquell conegut i peculiar energumen i vulgar especulador que fou alcalde de Marbella. Alcaldia que havia aconseguit, que tot s'ha de dir, per aclaparadora majoria absoluta.

MÉS D'UN BON REPUBLICÀ guarda a casa, ben emmarcadeta, la foto en que vestit amb elegància i corbata nova, acota el cap i somriu mentre dóna la mà al rei. Elles, encantades, van a la pelu i ben guarnides fan un fugaç simulacre de genuflexió davant la reina. Sembla que conèixer i tractar a figures i figuretes, ens serveix com a consol de la realitat en que vivim. Aplaudir al poderós o al famós de torn, per tronat i poca cosa que sigui, ens fa oblidar per uns instants aquesta crua i tossuda realitat.

Ara seria el moment, ei, és una simple proposta, que un dels jardins del campus de la Rei Juan Carlos I, fos batejat solemnement amb el nom de Presidenta Cifuentes. Ja me diràs que en penses.