Pedraules

Morenes (360)

| |

Valorar:
Visto 238 veces

La meva admiració cap als unionistes -de banda i banda de les fronteres geogràfiques catalanes- és absoluta, total. Que quedi públic i escrit; taquigrafiat. Cent per cent adorats. Per començar, es veuen obligats, ho siguin o no per conviccions polítiques o per tradició familiar, a ser monàrquics. És molt estrany. Ets republicà, per exemple, de tota la vida, els teus pares i avis també ho van ser, i per nacionalisme espanyol t'has de convertir al monarquisme. Té molt de mèrit i, per tant, és admirable aquesta transició. Un gran sacrifici. Ha de ser dur viure en aquesta contradicció familiar, personal i moral. Com ser del Reial Madrid i haver de fer-te del Barça perquè així ho mana la teva constitució (o a l'inrevés). Dur, molt dur, duríssim, diria jo. Quin patriotisme!

Prescindir de les teves conviccions polítiques pel nacionalisme! I pel nacionalisme espanyol, no per un de qualsevol com, per exemple, el nacionalisme de Luxemburg que no ha tingut imperis ni tampoc no ha massacrat ningú. I, com el nacionalisme, no per una monarquia qualsevol. La monarquia borbònica! L'afrancesat Goya, l'antimonàrquic Goya, el republicà Goya, l'il·lustrat Goya, el liberal Goya els va retratar amb els seus pinzells amb realisme mentre amb el grafit dels seus dits anava explicant els desastres de la societat que havia creat, ja sigui per incompetència, per imposició o per derrota, la monarquia borbònica durant anys de regnat. Inquisició, Decret de Nova Planta, aniquilació de Barcelona, empobriment de la població, consanguinitat, crueltat amb els seus súbdits, privilegis desmesurats que han tingut continuïtat fins a l'actualitat, etcètera. Quin pes damunt el cap (i no m'estic referint a banyes únicament ni tampoc a una corona).

Té molt de mèrit aixecar-te cada matí i haver de defensar una monarquia en la qual no creus per conviccions generals, per conviccions de país (del teu país). Els primers monàrquics republicans ho van voler emmascarar fent equilibris damunt el fil de la intel·ligència amb la invenció d'una paraula encara més absolutista i cursi, joancarlisme, que substituïa davant la seva consciència la gens prestigiosa i subordinada monàrquic. Eren joancarlistes, no monàrquics. Amb l'abdicació del rei emèrit Joan Carles I i la substitució d'aquest per Felip VI ja ni han tingut la temptació de dissimular i no s'han vist en la necessitat d'inventar-se cap absurda paraula justificativa. Devia ser aquest dia quan la consciència els va abandonar i, gràcies a aquest abandó, han pogut justificar, sense sentir cap remordiment (de consciència, és clar), la substitució d'un govern legítim, l'empresonament dels líders votats a les urnes, l'exili del representant màxim dels catalans i dels seus consellers. Sí. És com dir que detesten l'eruga i que estimen la papallona que ha sorgit després del cicle de la metamorfosi natural de l'animal. La meva admiració, repetesc, és total perquè duen moltes banyes a la testa i proclamen amb teatralitat que són metxes d'un bell pentinat.

Els admir perquè, siguin del PP, de Ciutadans o del PSOE, els unionistes han d'estalonar al Congrés, ja sigui amb el seu vot o amb la seva abstenció, al partit més corrupte d'Europa. Quan, per exemple, una caravana de cotxes queda bloquejada durant hores en una autopista dels voltants de Madrid has d'intentar passar desapercebuts dient que ets còmplice i no responsable de la mala gestió convertida en caos davant una nevada de no res. Que ho fas tot per la pàtria i que sacrifiques els teus votants i a la resta d'espanyols en general perquè el que va deixar ben fermat Franco ho continués nuant Joan Carles I i que ho acabi refermant Felip VI (açò sí, cobrant un sou considerable, tots plegats, pagat pels unionistes i també pels independentistes). Quan el Grup d'Estats contra la Corrupció del Consell d'Europa (Greco, un altre pintor espanyol) qüestioni la independència del poder judicial espanyol i els esforços d'Espanya en la lluita contra la corrupció, també has de mirar cap a una altra banda perquè l'objectiu d'empresonar rivals polítics o mantenir-los a l'exili s'esfondraria si hi hagués divisió de poders i independència judicial i també et tocaria a tu (els ERE, per exemple) si es lluités contra la corrupció amb la mateixa contundència que s'hi lluita en països democràtics del nostre entorn.

Sí, és molt dur ser unionista al nostre país. Estar d'acord que l'Exèrcit espanyol estigués disposat a provocar una massacre entre la població civil catalana, com ha deixat entreveure la ministra responsable Dolores de Cospedal, ha de ser molt desagradable: fins i tot, sent unionista: és molt probable que tenguis amics o familiars entre les possibles víctimes! Molt, molt dur ser unionista. Al segle XXI ens bastim una imatge personal que anam estalonant cada dia amb molt d'esforç i, que la resta de la teva vida, aquesta imatge vagi per sempre relacionada amb la corrupció, amb la venjança, amb el ressentiment, amb l'odi, amb la manca d'empatia i compassió ha de ser dur, molt dur. Per aquest motiu els admir, els admir molt, als unionistes. Tant com admir les persones afectades d'hemorroides, morenes en pla, que han de patir el seu mal en silenci i en la més absoluta soledat. Morenes. Hemorroides; castellà almorranas. S'empra gairebé exclusivament en plural. Prové del baix llatí haemorrheuma, amb evolució anormal produïda probablement per analogia de morena, peix de l'espècie Muraena helena, de forma cilíndrica, de color negra amb taques grogues, llarg de mig metre i mig, i molt temible per la seva mossegada.