De què anam?

Benvinguts al passat

|

Valorar:
Visto 229 veces

Xoca veure que hi hagi tanta gent que es nega a acceptar el present. Que es pensen que tot ha d’anar sempre igual, com si el món no canviàs cada dia. Com si avui no sabéssim moltes coses que ahir no sabíem. Com si no haguessin succeït el caramull de coses que van succeint i que per força mos obliguen a baratar actituds.

No cal anar massa enfora per trobar-los. Ahir mateix llegia que els clubs nàutics estan en contra de les mesures del Govern balear per protegir la posidònia. Com si avui no sabéssim la importància que té aquesta planta per a la vida al nostre mar. I com si no hagués vist tothom el desgavell d’embarcacions que hi ha cada estiu a les nostres costes.

Segur que de forma involuntària, però en realitat s’expressen com petits Trump. És impossible que el president dels Estats Units no disposi de tota la informació per saber les conseqüències negatives de l’escalfament de la Terra. Però fa com si res, perquè és més còmode i dona més vots tenir contentes les grans empreses que viven de degradar el planeta. I a ell el futur se li enfot.

Clar que a Trump i als petits Trump també els agraden els avenços del nostre temps. Però els redueixen a tenir el mòbil més modern, la televisió més grossa i el cotxo que corre més. Valoren els objectes que ens ha proporcionat la ciència, però menyspreen els coneixements que ha aportat i les responsabilitats a què ens obliguen.

Una bon exemple d’aquesta actitud davant la vida l’està donant la que hauria de ser una institució rigorosa, el Tribunal Constitucional, encara que actuï per ordre del Govern espanyol. Acaba de suspendre la llei balear que prohibia matar toros a les plazas. I mira que és evident que en el nostre segle ja no toca jugar a torturar i matar animals en públic, però ells continuen vivint en un altre temps i no tenen cap intenció de venir al present.

Quan els que no volen viure en el present governen, les conseqüències són molt més terribles. Abans era molt fàcil amagar a la ciutadania tota casta de tripijocs, corrupcions i actuacions interessades. Avui costa més, perquè la informació circula i acaba arribant a tothom. Perquè al món ja hi ha més telèfons mòbils amb càmera i gravadora incorporades, que habitants. I perquè les dades circulen per internet i els pirates bons ho acaben destapant tot.

El poder no ha reaccionat reconeixent que el món ha canviat i que ara toca fer bonda. I respectar les regles de joc com mos les fan respectar als pobres súbdits. Al contrari, la seva reacció ha estat tornar encara més enrere i tapar la seva obscenitat a l’antiga. Reinventen els fets i refan les veritats fins al punt que semblin el contrari d’allò que són.

N’hi ha prou de veure què està succeint aquests dies. El Govern d’Espanya put més que un pou moure. Amb més de 800 càrrecs del partit imputats. Amb un escàndol nou cada dia, dos més aquesta setmana. Amb un tribunal que no sap qui deu ser el senyor M. Rajoy dels sobres B. Amb canvis de jutges a la carta. Amb el senyor Urdangarin condemnat, però de vacances a Suïssa. Amb bandes feixistes que no van a la presó encara que tenguin condemna en ferm. La caixa de les pensions buida i un deute públic que no s’atura d’anar per amunt. I regalant milers de milions a les empreses amigues quan el negoci els hi surt malament.

I acompanyats per una col·lecció de ministres que passaran a la història de l’Espanya més castissa. El d’Exteriors, mentint per allà on passa (a les televisions estrangeres). El d’Hisenda repartint o reclamant doblers segons els seus interessos polítics (l’IVA retroactiva de les subvencions de cultura). La de l’Exèrcit amenaçant amb intervenir la llibertat de premsa (anunciant una comissió parlamentària). El d’Interior condecorant policies per accions que declara secret d’Estat (les del dia del referèndum català) i sense dir què sabia sobre l’imam promotor dels atemptats de la Rambla i Cambrils. El de Justícia justificant actuacions injustificables (nomenaments diversos). La de Foment, amagant la precarietat de les pensions. Etc.

Però al poder no li interessa que aquesta realitat es ventili. Per açò, amb la col·laboració de la premsa amiga -o subvencionada- i dels partits estatals, que en realitat no volen canviar res, ha convertit Catalunya en l’ase dels cops responsable de tots els mals d’Espanya. Ara bé, el problema que es troben és que l’aspiració catalana és completament pacífica i democràtica. Allà no tenen ETA ni la voldrien. I per paga, la seva era i és una aspiració previsible després de tants d’anys de menyspreu i de total falta d’interlocutors per dialogar. Com no ha de voler fugir de tanta antigor, Catalunya, si reuneix totes les condicions per ser un país del present?