Pedraules

Remec (354)

| |

Valorar:
Visto 114 veces

Aquesta setmana he agafat un bon remec. No em solc posar malalt quasi mai, però aquest refredat ha vingut Déu sap com i l’he salvat sense anar al metge i amb comprimits de paracetamol. He fet vida normal encara que una mica més sedentària que de costum. He aprofitat per veure pel·lícules antigues envoltat de mocadors de paper i he visionat per enèsima vegada «Gild» interpretada per Rita Hayworth i Glenn Ford. Han passat els anys i l’escàndol que va provocar la pel·lícula, quan es va estrenar el 1946, ara ens sembla ingenu i desproporcionat. Si ets capaç d’evadir-te d’aquesta pàtina ingènua d’escàndol, la pel·lícula continua sent fresca i la claror lluminosa que desprèn l’actriu per tots els porus de la seva pell de cel·luloide continuen també intactes. La devia veure per primera vegada quan era al·lot encara que no va deixar-me cap rastre; potser l’escena de la bufetada de Glenn Ford a Rita Hayworth que ara ens resultaria masclista i més intolerable que la hipersexualització excessiva de l’actriu. Va ser a la localitat pirinenca d’Esterri d’Àneu quan la vaig tornar a veure a casa d’uns amics i va ser allà on em va deixar petjada aquest extraordinari film de Charles Vidor. Van posar la pel·lícula a la televisió i ens vam enganxar a la història després d’haver fet el cafè. Defora feia fred. Era per Setmana Santa. Des del balcó vam veure després la processó dels armats. Nevaria durant la nit. La pel·lícula que transcorre a Buenos Aires em va entusiasmar i em va quedar gravada, més que la famosa «Amado mío», la cançó «Put the blame on Mame». El que he sabut, remenant informació per aquest escrit, és que la veu que sentim no és la de Rita Hayworth, que interpreta les dues cançons en playback. La veu que escoltam és d’Anita Ellis. La segona cançó es va fer molt famosa perquè l’actriu de pare espanyol es treu un guant llarguer en una de les escenes eròtiques més influents i impactants de la història del cinema. La cançó irònica i desvergonyida es podria traduir com «Culpa a na Mame», i la lletra diu que na Mame va ser la culpable, successivament i per ordre cronològic, del gran incendi de Chicago de l’any 1871, de la tempesta de neu de Nova York de l’any 1888, del terratrèmol de San Francisco de l’any 1906 i de la mort de Dan McGrew, personatge imaginari d’un poema de Robert W. Service.

M’agrada aquesta cançó. I m’agrada per dos motius. Pel sensual i rialler striptease de Rita Hayworth i per l’optimisme que traspua. A vegades s’ha de llegir un llibre per arribar a saber el significat d’una paraula. Em va passar amb el mot «optimisme». Vaig haver de llegir sencer el llibre del psiquiatra Luis Rojas Marcos, «La força de l’optimisme», per entendre el significat d’aquesta nebulosa paraula. El professor de Psiquiatria a la Universitat de Nova York assegura que un tret que caracteritza els optimistes és el de donar la culpa de les coses dolentes que els passen als altres. Per aquest motiu, «Put the blame on Mame» és un cant a l’optimisme: tot és culpa de na Mame.

He pensat en aquesta cançó quan aquesta setmana un amic m’ha dit que circula per les xarxes la teoria de la conspiració segons la qual el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, no havia tingut una mort natural sinó que havia estat assassinat a Buenos Aires per un grupuscle independentista. Un argument per a una pel·lícula negre dels anys quaranta, però els versos de la cançó es van continuar escrivint pocs dies després amb la mort de José María Romero de Tejada, fiscal superior de Catalunya. El fiscal superior d’Extremadura va vincular la seva mort amb el Procés. I així s’ha anat escrivint la cançó que podríem titular «Culpa al Procés» i que podria ben bé ser un gag de «Polònia» amb Soraya Saénz de Santamaría com a ballarina desbocada disfressada de Rita Hayworth. Si les empreses marxen de Catalunya, culpa al Procés. Si el PP pren el control de la Generalitat i governa a Catalunya i les empreses continuen marxant de Catalunya, culpa al Procés. Si la Agència Europea del Medicament és adjudicada a la ciutat d’Amsterdam i no a Barcelona, culpa al Procés. Si Messi no signa la renovació pactada amb la directiva del Barça, culpa al Procés. Si Messi acaba signant la renovació pactada, culpa al Procés. Si l’economia va malament, culpa al Procés. Si hi ha sequera arreu d’Espanya, culpa al Procés. Etcètera, etcètera.

Els unionistes són optimistes. Ho seran els independentistes? Aniran a votar en massa a les eleccions del 21 de desembre? O es comportaran com Glenn Ford i donaran una bufetada despitosa a Rita Hayworth per considerar-les il·legítimes per haver estat convocades per Mariano Rajoy i no pel president de la Generalitat?

El meu consell és que tothom vagi a votar encara que tenguin un bon remec perquè seran les eleccions més importants de la història de Catalunya. Remec. Constipat, refredat; xacra, malaltia.