De què anam?

És un secret d’Estat

|

Valorar:
Visto 222 veces

Mals moments per a l’educació. Mestres que són investigats per explicar als seus alumnes allò que veuen al carrer. Ministres que volen perseguir les famílies que es manifesten amb els seus fills. Discursos que acusen els mestres de fomentar l’odi entre els seus alumnes, o l’independentisme, que encara deu ser pitjor. Pàgines web per denunciar els mestres que no fan bonda... Tot açò, a Catalunya, naturalment, per tenir ben informada Espanya.

Tot un panorama per apagar llums i fugir. Fugir d’un país que definitivament ha perdut els papers. Perquè mentre els noticiaris s’omplen d’aquestes històries morboses i sense més fonaments que el cas singular que sempre hi pot haver a qualsevol banda del món, les notícies reals passen a un segon pla, o directament s’oculten.

I és que, mentre açò succeeix, el cap de policia de la trama Gürtel confirma -al Congrés, davant diputats de tots els partits- que hi ha indicis que el president Rajoy havia cobrat sobresous en negre de la caixa B del PP. I definia la trama com de «corrupció en estat pur» durant anys i anys. No me puc estar de reproduir el diàleg entre una diputada de Podemos i el cap de policia, transcrit a «Diario 16».

- Hi surt, en aquesta relació (la dels comptes de Bárcenas), el senyor Trillo?
- Sí.
- El senyor Álvarez Cascos?
- Indiciàriament, sí.
- El senyor Mariano Rajoy?
- Indiciàriament, sí.
- El conjunt dels secretaris generals del PP?
- Indiciàriament, sí.

Açò succeïa la setmana passada, la mateixa setmana que Ignacio González, el col·laborador d’Esperanza Aguirre a Madrid, sortia de la presó sota fiança i li localitzaven quatre milions més d’euros a Colòmbia. I que el nou govern valencià descobria un altre robatori de la trama Gürtel, que per cert ja acumula nou defuncions entre els implicats i testimonis.

Però aquest tema, que ja hauria fet caure qualsevol govern en un país democràtic, no és important a Espanya. Allò que importa són aquests mestres i aquests pares i mares de Catalunya que, «indiciàriament», no eduquen els seus fills com li agradaria al president Rajoy i al seu ministre Zoido.

Però és que hi ha coses molt males de resoldre. Ensoldemà del diumenge del referèndum, els al·lots arriben a escola i es troben la porta esbotzada, les finestres sense vidres, els armaris rebentats i unes quantes taules i cadires que no hi són. I són tan impertinents que demanen què ha succeït.

Clar que el mestre pot callar o fotre una galtada a l’alumne més insistent. Però potser en aquell moment té una baixada de sucre i li surt de la boca la veritat, que ho ha fet la policia desplaçada a Catalunya perquè allà dins hi havia una gent que volia votar en una votació recorreguda pel govern del senyor Rajoy. I encara podria afegir que, així i tot, van votar dos milions i mig de persones...

Igualment de complicat ho té aquell pare (o mare) amb un ull blec que es veu d’enfora o amb un bony al cap. Pot explicar al seu fill que va caure d’un segon pis i que encara va tenir sort. Però en un moment de debilitat, mentre mengen les postres, se li pot escapar la veritat, que li ha fet la policia desplaçada a Catalunya perquè no el deixassin votar en una votació que havia estat recorreguda pel govern del senyor Rajoy. I aquesta debilitat potser l’han tinguda uns bons quants pares i mares, perquè de ferits per la policia el dia del referèndum n’hi va haver prop de mil.

En definitiva, compaginar la correcta educació i la veritat, de vegades és molt difícil. Per açò diven que fer de pare o de mestre és molt complicat.

Sort que el ministre Zoido ha tingut la bona ocurrència de declarar l’acció policial del dia del referèndum -il·legal però real- matèria de secret d’Estat, argumentant que si en donàs explicacions, «a més a més de vulnerar la normativa reguladora de matèries classificades, pot afectar-ne l’eficàcia».

Els pares (i mares) i mestres li hauran d’agrair. Perquè ara, quan un al·lot demani què és aquest desastre li podran respondre: Calla, que és un secret d’Estat. Coses de la democràcia!